L'hora de les veritats

22 d’abril de 2013
En segons quins àmbits arriba un moment que cal deixar de costat els eufemismes i passar a la veritat. Sota el franquisme més bèstia, entrats els anys seixanta, aprofitant el Concili Vaticà II i l’obertura tramposa del règim, molts catalans reivindicaren l’ús del català a la litúrgia i a l’escola. Per fer-ho, van apel·lar a la incoherència oficial d’educar criatures en una llengua que no era la pròpia. L’Església ho va entendre perquè molts capellans eren catalans conscients de ser-ne. L’administració es va ofendre i se’n va riure. Perquè la “pròpia” era la llengua de l’Estat, la que havia de rebentar totes les altres. I sovint ho deien clar i de tant en tant perpetraven també algun eufemisme. Pocs. No els calia.

Qui ara té la paella pel mànec no és una dictadura, sinó un govern democràtic català. La paella pel mànec segons on, que és poc. A l’escola, per exemple. I només allà on els catalans tenen un control democràtic la llengua del país no és un residu molest. Què és el català a l’administració de justícia, a les casernes militars o a la Renfe? I per tant, els agradi o no els agradi, allà on els catalans governen democràticament la llengua del país ha d’intentar equilibrar aquest enorme desajust. Aquesta injustícia de segles. Com ara, a l’escola. Sense immersió, el català només és una anècdota prescindible. I si algú en dubta, només ha de donar una ullada tràgica a l’ús social del català al País Valencià.

Per tant, aquí ja no es tracta d’apel·lar a llengües “maternes” o a “drets individuals”, sinó de fer efectiva la supervivència i la vitalitat del català allà on no mani l’Estat, que, en el fons i en la superfície, no la considera una llengua pròpia, digna i al mateix nivell que el castellà. Ahir tot això va quedar en les declaracions i les intencions del programa 30 Minuts. Hi ha en joc dues maneres de veure i interpretar el món que comparteixen espai. I una vol excloure l’altra, perquè no sap ser si deixa ser. Quan els catalans han apel·lat als eufemismes ho han fet sempre des de la debilitat. Si ara hi recorren els defensors del castellà, és perquè són conscients d’una certa debilitat. Si fossin més forts, allà on ho són, diuen les coses pel seu nom.

I cal dir les coses pel seu nom, si és possible, perquè això vol dir fortalesa. Atendre les llengües maternes dins el sistema escolar a Catalunya vol dir fer efectiu l’ús de l’urdú, l’amazigh o del xinès a les aules. Apel·lar als “drets individuals” vol dir que cada nen té un dret individual i, per tant, que ha de rebre l’ensenyament en la pròpia llengua. No només aquells que parlen castellà. I aquest ensenyament –d’aquestes llengües- no es descarta segons on i segons com, però la llengua vehicular de l’escola ha de ser la del país. I ho ha de ser perquè democràticament així ho volen els catalans i perquè aquesta és l’única garantia que la llengua català no es residualitzi. Perquè és residu on manen uns altres criteris i uns altres poders.

Com que cal dir les coses pel seu nom, cal dir també amb prou força que a l’escola catalana només s’aplicaran els criteris democràtics de la majoria dels catalans, que s’expressa al Parlament. I no els eufemismes o la força d’altres parlaments o dels tribunals de sempre.