El 4 de juny de 1932 el periodista Ramon Pei escrivia sobre l’eclosió del periodisme català en l’aleshores nounata República: “Havent fet l’aprenentatge de la feina periodística durant els anys de la dictadura en diaris catalanistes i republicans, el periodista novell s’ha trobat, en aquest primer any de República, davant la necessitat d’haver de fer un aprenentatge nou (...) I va passar que el dia que el periodista novell va poder anomenar cada cosa pel seu nom, li va costar de dir les coses ni més ni menys que pel seu nom (...) Calia un aprenentatge nou, una feina quotidiana, un entrenament, per arribar a dir les coses més fortes amb elegància d’expressió, per arribar a donar cops forts amb bon estil, sense caure en precocitats ni procacitats”.

En aquells moments d’efervescència republicana i catalana, en la majoria de les redaccions dels diaris existia una certa inquietud per tenir la capacitat de veure i també de viure-ho tot, d’explicar-ho als lectors, de ser els primers en conèixer la notícia, la confidència (avui en dia conegut com l'off the record), la declaració... Aquesta intensitat, però, penso que avui s’ha perdut i no pas per culpa dels professionals del periodisme (a vegades i en alguns casos, també) sinó per l’encorsetament ideològic que impera en moltes (no totes) empreses propietàries dels mitjans que obliga a parlar més o menys d’un tema o d’un personatge amb més o menys intensitat crítica.

Aquesta dependència empresarial d’una bona part del nostre periodisme ha enterrat gairebé del tot el genuí periodisme d’investigació català, representat per figures de l’alçada d’Eugeni Xammar o Josep M. Planes. Hi ha excepcions, i tant, representades per alguna coratjosa capçalera, més d’un digital i uns quants periodistes (en plural) que tenen clar, per exemple, que davant el procés sobiranista que viu Catalunya cal denunciar, almenys denunciar, la guerra bruta de les clavegueres de la corrupció (les d’aquí i les d’allà) i les males arts de l’Estat (el d’allà, l’espanyol).

Cal tenir les eines i la capacitat per destapar les maniobres indecents que pretenen aturar la revolució democràtica que viu Catalunya, però cal fer-ho amb rigor, amb documentació, amb intel·ligència. Davant els atacs contra els drets individuals i col·lectius cal maduresa i capacitat per almenys saber explicar d’on vénen i perquè. Ho vaig dir fa molt de temps en aquesta tribuna i avui ho remarco: tenim bons periodistes, ben formats acadèmicament i amb ganes de no passar a la història com a simples cronistes de la realitat, sinó com a actors compromesos amb la democràcia. Com els distingireu? Perquè són tan rigorosos com valents amb el seu ofici i compromesos amb vosaltres.