L'hora del «polític-satèl·lit»

«Durant molts mesos ha viscut com aquella mena de formol que aconsegueix congelar les imatges d’una pantalla però que roman a l’aguait dels afers de l’esfera planetària de la política»

05 de maig de 2014
S'apropen les europees i ha arribat el moment del “polític-satèl·lit”. Es tracta d’un personatge que un cop “hi va ser”(alguns fins i tot consellers), que, des que va deixar la política en actiu, normalment “no hi és”¸però que no ha desaparegut del tot. Durant molts mesos ha viscut com aquella mena de formol que aconsegueix congelar les imatges d’una pantalla però que roman a l’aguait dels afers de l’esfera planetària de la política i, quan s’apropen unes eleccions, “torna”.

Quan hi ha una cita electoral habita platós de televisió amb una mirada satisfeta, com el guardià d’un tresor. Als ulls, espurnejats, s’hi percep que té ganes de conversa. Contesta les preguntes del periodista amb una seguretat personal aclaparadora. L’entrevista va animant-se i tant l’un com l’altre no l’acabarien mai: la facilitat amb què critiquen els polítics en actiu els uneix fins a tal punt que fa la sensació que tots dos formen una tercera naturalesa, aliena a gran part dels problemes sociopolítics actuals. El “polític-satèl·lit” no pot evitar sentir estrats temporals fets de memòria passada (“quan jo era conseller...”), de memòria present (“si jo ara fos conseller...”) i d’una memòria futura que fa que aprofiti aquell moment estel·lar de la pregunta “tornarà algun dia, a la política?” per deixar-hi la porta oberta. No diu que sí però tampoc no diu que no, i el somriure que projecta cap a la càmera sembla un cofre en el qual hi resguarda tot allò que encara ambiciona.

A l’endemà, els polítics en actiu viuen dies angoixants on el vot de la ciutadania s’ha convertit en la seva força de gravetat interior. La maquinària del tren electoral ha repartit les artèries per tots els vagons de la societat i gairebé tot el que els polítics en actiu diuen ha d’estar prèviament mesurat. Quan han de respondre una pregunta compromesa d’un periodista o d’un ciutadà amb qui es creuen per un mercat municipal, alguns silencis (respostes que en un altre moment expressarien sense embuts però que ara es veuen obligats a callar) sonen a energia; i, després d’aquests segons de silenci, tens, alguna proposta del programa electoral que s’han après de memòria s’expandeix infinitament enmig de la conversa amb aquell periodista o amb aquell ciutadà. Tant és que aquella resposta deformi el perfil conegut de la llum blanca de les coses, el polític en actiu ha d’actuar segons el guió previst.

El “polític-satèl·lit” mira l’escena de l’entrevista (o del mercat central) del polític en actiu com qui observa una constel·lació: analitza l’angle i la posició de la realitat des d’un cel comú que, ara mateix, per a ell és més còmode: ni ha de resoldre els problemes de la ciutadania ni es veu obligat a callar res del que pensa, fa temps que pot parlar sense pèls a la llengua.

El “polític-satèl·lit” apaga el televisor i reflexiona sobre el futur. Potser encara no hi ha dit l’última paraula, en el món de la política, perquè, encara que faci alguns anys que se n’ha apartat, sap que les estrelles que s’han extingit sempre tenen la possibilitat de continuar formant imatges.