La setmana passada van venir a Barcelona els Germans Malas, uns còmics sirians que han dedicat bona part de la seva obra a satiritzar el règim de Baixar al-Àssad. Aquesta “gosadia” els ha suposat prohibicions, presó i exili. Van haver de representar les seves obres a l’habitació de casa, van ser detinguts i van actuar davant dels seus companys presos,  i actualment viuen a França sense passaport de Síria. Malgrat totes aquestes dificultats, continuen creient que l’humor és fonamental per denunciar la dictadura.

La casualitat ha fet coincidir aquesta visita amb l’homenatge que la Casa Amèrica de Catalunya va fer a Jaime Garzón, l’humorista més influent de Colòmbia, responsable d’un exitós programa d’humor polític a la televisió, i assassinat el 1999 pels paramilitars. Garzón, activista per la pau a Colòmbia, va pagar amb la vida haver incomodat el poder d’aquell país, el poder formal i el real. Encara avui és un referent de la llibertat d’expressió fins i tot per als joves que gairebé no el van conèixer. I la setmana passada el còmic més famós d’Egipte, Bassem Youssef, veia com tancaven el seu programa de televisió per haver satiritzat el General Al Sisi, home fort del país. Curiosament, el mateix Youssef va ser arrestat al març per haver fet humor sobre el president de llavors, Mohamed Mursi. És a dir, els dos enemics irreconciliables, Al Sisi i Mursi, coincidien en una cosa: l’humor resulta perillós.

Tot conflicte polític té la seva visió humorística. A vegades és pura voluntat de resistència, com els versos que els barcelonins cantaven durant el setge borbònic de 1713-14 (“Inglesos han faltat / portuguesos han firmat / holandesos firmaran / i a la fi nos penjaran”). Però molts cops es converteix en un arma subversiva molt potent. Un dictador prefereix ser odiat que ridiculitzat. Els qui han utilitzat l’humor en aquestes circumstàncies han patit des de censura a presó, o fins i tot mort, com és el cas de Garzón.  

Els que vivim en un país on l’humor polític és acceptat amb fair play pels satiritzats hem de ser conscients de la sort que tenim. Admetre la sàtira com un fet més de la normalitat política i social demostra la solidesa d’un sistema. El consens en acceptar l’existència d’una crítica política per la via de la sàtira, com veiem, és un dels elements que ajuden a distingir un règim democràtic d’un que no ho és.