Qualsevol persona amb un mínim de perspectiva històrica sobre la Catalunya de les darreres dècades, sap perfectament que un cop mort Franco, la bandera del discurs sobre la suposada persecució del castellà a Catalunya la va aixecar l'extrema dreta més tronada que no digeria la fi del règim criminal franquista. A l'extrema dreta, orfe de cabdill, se'ls hi uní un estol d'ocellots que es feien dir d'esquerres, com per exemple un tal Federico Jiménez Losantos, que en els seus anys de joventut havia orbitat pel Partido Comunista de España i per Bandera Roja. Exactament el mateix Losantos que actualment és referent de l'aplec de demòcrates de tota la vida que compon l'ala més dretana de l'ultranacionalisme espanyol que veu el PP com una colla d'escolanets acomplexats. De fet, Losantos va ser un dels que l'any 1981 impulsà el conegut Manifiesto de los 2300, que va aglutinar el bo i millor de l'espanyolisme a Catalunya i de més enllà -alguns fins i tot sota la pretensiosa etiqueta d'intel·lectuals- i que tenia per objectiu dinamitar una incipient política de normalització a la societat catalana de la llengua pròpia del país.

Durant la dècada dels 80 i dels 90, la lluita incessant contra la normalització lingüística del català la van recollir les diferents sigles de l'extrema dreta extraparlamentària que aixecava la grapa saludant a la romana i enyorava el dictador desacomplexadament. Aquells fatxes, juntament amb advocats d'extrema dreta com Esteban Gómez-Rovira, que transità tant per Juntas Españolas com per Plataforma per Catalunya anys després, van fer del discurs de la suposada persecució dels castellanoparlants a Catalunya el pinyol de l'odi del qual anys després sembraria Ciutadans al Parlament de Catalunya i que, pel que sembla, avui dia ha recollit el PSC i fins i tot un sector dels comuns.

Dic tot això perquè ahir, de nou, l'aplec de demòcrates de tota la vida de PP, Vox, Ciutadans i els nazifeixistes de torn que s'hi van deixar caure -és a dir, els mateixos que, amb la complicitat necessària del PSOE, animaven els policies espanyols durant l'1 d'octubre amb l'A por ellos- van sortir tímidament a Barcelona en contra de la immersió lingüística a Catalunya. Deixant de banda l'absurda batalla de xifres -2.800 persones segons la Guàrdia Urbana, i atenció, fantasia, 200.000 segons els organitzadors-, per tothom és sabut que encara que haguessin sortit 37 persones amb les seves pancartes lingüicides, tindrien exactament la mateixa força que si haguessin estat mig milió, ja que si ens remetem als fets, el futur del català a les escoles no el dirigeix cap Departament d'Educació, sinó una brigada de jutges i fiscals tant o més ideologitzats que els espanyolistes que ahir es van passejar pels carrers de Barcelona.

D'aquest embat politicojudicial, en diuen "bilingüisme" perquè es pressuposa que tot catalanoparlant ha de saber l'espanyol por mis cojones morenos quan el que realment volen, obviant que el castellà mai ha estat la llengua pròpia de Catalunya, és blindar el suposat dret a la ignorància perquè els seus fills no estudiïn en català a l'escola i sobretot, seguir garantint el seu privilegi de viure a Catalunya sense necessitar dir ni un sol mot en la llengua pròpia del país. Però parlem clar, si us plau: això del bilingüisme és la manera fina de dir-ho perquè supremacisme -la supremacia de la llengua castellana per sobre de la catalana- quedava massa lleig.