La ironia i la hipocresia generat per la plataforma nacionalista espanyola Libres e iguales ha sigut una de les millors anècdotes d’aquest estiu. Entre altres coses, és una mica difícil defensar la llibertat i la igualtat quan l’únic objectiu de la plataforma és demostrar la superioritat del nacionalisme espanyol mitjançant crítiques i atacs del catalanisme independentista. Com ha passat des de les primeres conquestes, la suposada superioritat cultural i social ha donat a les diferents potències colonials i imperials una excusa per expandir-se i per dominar a les societats considerades més subdesenvolupades i, òbviament, la ideologia d’aquest grup de ciutadans espanyolistes “compromesos amb els valors constitucionals" no s’allunya gaire d’aquesta teoria. Els integrants de Libres e iguales han decidit presentar el separatisme català com un regionalisme sense fonaments i basat en el radicalisme (sigui de dretes o d’esquerres és igual, el més important és presentar el separatisme com un extremisme apocalíptic) que amenaça la “democràcia” espanyola, ja que no vol acceptar la identitat espanyola i totes les fal·làcies nacionalistes (la nació única, la “raça” espanyola, la nació més vella del món, etc.) com a  seves.     

És per això que la plataforma Libres e iguales compta amb el suport de Mario Vargas Llosa, el escriptor i guanyador del premi Nobel que s’ha convertit en el baluard dels “drets democràtics”. L’escriptor peruà ha utilitzat la seva fama per transformar-se en un dels grans crítics de les campanyes ‘despietades’ i ‘totalitàries’ que tenen l’eliminació dels estats democràtics com a objectiu principal. Entre aquests moviments amb qui Vargas Llosa ha xocat trobem diverses associacions indígenes de països com Perú, Equador, Bolívia i Colòmbia a més del separatisme català. Per si el lector no ho sabia, aquestes organitzacions indígenes demanen el reconeixement dels seus drets a ocupar les pròpies terres, i també exigeixen la protecció, per part dels diferents estats, dels seus territoris davant de les incursions i invasions de les grans empreses multinacionals. Això, segons Vargas Llosa, és una amenaça greu perquè suposa posar un límit a l’explotació i a la destrucció de l’Amazònia per part del capital privat.

Però, el principal conflicte que Mario Vargas Llosa manté amb els indígenes és el fet que es neguen a abandonar la seva cultura mantenint una identitat distinta a les creades pels diferents estats-nacions de l’Amèrica Llatina. L’indígena rebutja assumir la identitat creada per les oligarquies criolles blanques en les dècades després de la independència i lluita per defensar a la seva cultura i a les seves tradicions, moltes de les quals respecten i protegeixen a la naturalesa. Per un xovinista com Vargas Llosa, que veu la seva cultura i identitat com l’àpex de l’evolució humana, això corrobora la inferioritat dels indígenes, ja que no volen “civilitzar-se” i avançar amb la resta del món ‘civilitzat’. I com que els moviments indígenes no només destaquen les seves pròpies identitats, sinó que es veuen més enfortits amb l’elecció del primer president indígena, Evo Morales, i amb la promoció de polítiques pro-indigenistes, el bon demòcrata Vargas Llosa els acusa de col·lectivisme i els compara amb el nazisme i el feixisme.

Potser és per això que el Nobel dedica tant de temps a atacar el catalanisme. Pel que es veu, el crioll peruà se sent identificat amb el nacionalisme espanyol (tant identificat que ha obtingut la nacionalitat espanyola) i percep el procés independentista com un fenomen que vol liquidar la nació espanyola i els mites nacionalistes de la mare pàtria. De moment ha menyspreat la llengua catalana, ha carregat contra la identitat catalana que destaca com a diferent de la espanyola, ha acusat el nacionalisme català de mentir sobre la seva història i de manipular-la i ha titllat el procés separatista de fanatisme. En fi, la seva hostilitat a Catalunya, a la seva cultura i al moviment independentista és total i arriba al punt de ser xenòfoba.

Suposo que un guanyador del Premi Nobel de la literatura té el dret a expressar les seves opinions però em sorprèn que una persona tan intel·lectual com Mario Vargas Llosa pugui ser tant hipòcrita i contradictori. Un autoproclamat demòcrata que defensa l’existència i la continuïtat d’una institució com la monarquia em sembla paradoxal però el que em sembla un disbarat total és que algú com Vargas Llosa s’autodeclari antinacionalista i digui que per ell el nacionalisme és la pitjor creació de l’home. Òbviament, el Nobel té raó fins a un cert punt, però és pura demagògia quan alhora ell mateix propugna una suposada supremacia del nacionalisme espanyol. Però, què més es pot esperar d’un altre intel·lectual espanyolista amb síndrome de conquistador? Libres e iguales, millor dit; Conquistados y asimilados.