Anem cap a populisme amb líders i estats on la compassió no existeix, malgrat la democràcia? On és el sentit de la responsabilitat humanista del poder? Són les paraules i les accions compulsives el nou tacticisme populista? En l'era del Twitter i Amazon el poder és pur màrqueting?

La Càtedra de Cures Pal·liatives, dirigida pel doctor Gómez-Batiste, de la Universitat de Vic-Central de Catalunya lidera, des de fa dos anys, un projecte internacional de ciutats compassives-cuidadores a Vic i en procés de créixer a Girona, Manresa, Hospitalet, Madrid, Vitòria, Santurce,.. El sentit del projecte és socialitzar, compartir amb la comunitat local el procés de la malaltia crònica avançada i del tram final de la vida.

A Catalunya s'ha anat construint, al llarg de més de trenta anys, un model de cures pal·liatives des del sistema públic de salut que ha intentat acompanyar una mort digne. Però en aquestes darreres dècades la cultura de la mort s'ha anat assimilant a casa nostra, majoritàriament a un fracàs de la ciència. I, malgrat estem immersos en una societat "voyeur" i "Peter Pan" que frivolitza i juga amb la mort, la socialització d'aquesta i sobretot el compromís comunitari del tram final de la vida s'ha afeblit.

La inspiració del projecte entronca amb el concepte de "compassió, procedent del llatí, com (amb) i passió (patiment). És un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment de l’altre. Implica voluntat d'implicar-se per comprendre, alleugerir la pena dels altres. No és sinònim de pietat que no requereix compromís. No és un concepte només relegat a les religions sinó a valors, a virtuts, a ètica personal i col·lectiva més enllà del professionalisme.

Aquest projecte m'ha ajudat a reflexionar envers la fredor emocional, lluny de la compassió, que impera en el lideratge i relat del poder. I alhora en la falta de lideratge per co-crear societats, estats compassius, implicats en el patiment dels altres, encara que no comparteixis el seu pensament, subgrup poblacional o dificultats.

El president Trump, la seva visió, accions i ús de les xarxes socials és un exemple. Cotitza a l'alça un polític que promet enderrocar les herències polítics, sense discriminar.

Quines conseqüències tindrà desmuntar l'Obamacare, que donava cobertura sanitària a més de 20 milions de ciutadans a USA? O les amenaces d'expulsió dels dreamers que han crescut, estudiat i treballat a la societat americana. O tirar endarrere l'acord amb Iran o la capitalitat de Jerusalem anul·lant els petits avenços en diàleg amb el poble palestí.

On és l'Europa que va sorgir de la Segona Guerra Mundial per prevenir noves guerres, eixamplar espais de pau, afermar societats inclusives i cohesionades?

On és Europa enfront dels conflictes humans dels refugiats, de la immigració, dels conflictes bèl·lics? Quina veu, almenys compassiva, davant de Síria, Israel-Palestina, Iemen, Congo ..? On és el diàleg amb Turquia?

O quelcom molt més simple i a l'abast com la mediació en el conflicte Catalunya-Espanya? Una crisi en tota regla del model d'estats i de construcció del nou espai comú de desenvolupament econòmic, social, cultural. Una Europa amb baixa natalitat i alta esperança de vida que necessita per sobreviure de la immigració i no sap combatre el populisme contra ella. Europa en crisi política però també de lideratges humanistes.

On és a Espanya el projecte per la nova Espanya? Quaranta anys més tard retrocés democràtic, fragilitat en la separació de poders i retorn a un relat d'Espanya unitària, única i uniforme. Ni la fi d'ETA ha servit per iniciar el camí de la reconciliació real dels bàndols i de les ferides encara obertes, especialment al País Basc. Ha aflorat la incapacitat política de viure com una oportunitat per construir futur. No podem demanar que siguin les víctimes i els seus agressors que facin sols el procés de mirar-se els ulls si els que tenen obligació i més distància emocional no lideren el camí.

Ni pa ni aigua ni acostament de presons. Per això només es necessita un bri de compassió.

I en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya la mediació humanista era i és l'únic camí. Paraules plenes de gel emocional al referir-se als presos i a l'exili com si fos normal i sense cap altra solució. I darrere d'això hi ha companys de Parlament, persones que en altres temps, havien pactat lleis, nomenaments. I famílies amb patiment. No a l’acostament a les presons catalanes per donar la possibilitat a les famílies d'estar més a prop. De nou només cal compassió. Cal tenir present que Catalunya és l'única comunitat autònoma que gestiona presons dels de la dècada dels vuitanta.

Igual que el projecte de ciutats cuidadores, compassives, caldrà triar els líders per la seva mesura d'acció humanista. Posem compassió entre les qualitats necessàries per l'exercici dels poders i potser podrem construir societats, "estats" centrats en les persones, a escala humana. I també exigir informadors i mitjans de comunicació rigor, ètica professional en la transmissió de les notícies i en l'elaboració dels relats polítics.