No cal ser gaire llarg per constatar que la guerra civil independentista que es lliura des de la tardor de 2017 està creant un degoteig sagnant de gent cansada, desencantada i molt frustrada que ha vist com un somni que creia possible ha acabat allunyant-se a passes de gegant. L’equació, a parer meu, és senzilla: en constatar que l’enemic és massa poderós, una bona part del moviment ha preferit disputar-se el poder autonòmic tot disparant contra els qui en el seu moment i amb l’horitzó del referèndum, van ser companys de viatge. De fet, es dona la paradoxa que la batalla més gran la lliuren precisament els dos socis del Govern de la Generalitat, ERC i Junts, amb acusacions creuades i constants de botiflerisme, titafredisme, il·lusionisme o bogeria. Una batalla sense treva que per cert, avui dia i a les portes del cinquè aniversari del referèndum de 2017, no ha portat ni una sola conseqüència positiva per a l’independentisme. Per pensar-hi.
No obstant, aquesta pugna entre partits i la frustració política post referèndum sí que ha creat un fruit bord. Es tracta d’un independentisme tòxic que es retroalimenta de forma exponencial per la nefasta gestió dels partits independentistes al Parlament de Catalunya. D’aquesta espiral, just la setmana passada en tenim dos exemples ben clars. En primer lloc, Gabriel Rufián, titllant el president Puigdemont de "tarat" i tot seguit demanant disculpes després que fins i tot membres del seu partit -ja tocava- fessin públic el seu malestar. Dir tarat a un president de la Generalitat que pateix l’exili i la repressió -de la mateixa manera que ho pateix la secretària general d’ERC, Marta Rovira- és impropi d’algú que vulgui representar un partit independentista. Però ni és la primera ni segurament serà la darrera boutade d’algú que porta anys dient-les i fent-les de l’alçada d’un campanar, mentre gaudeix de la curiosa tolerància per part dels quadres d’un partit que pregona precisament tot el contrari del que fa el cap de llista d’ERC a Madrid.
L’altre exemple d’aquesta espiral tòxica és la notícia que es publicava en aquest mateix diari fa pocs dies: "Independentistes desencisats exploren un quart espai amb partits identitaris". Al text hi podem llegir amb noms i cognoms -alguns d’ells prou rellevants- com mig centenar d’independentistes no van tenir cap mena de problema en compartir espai de debat amb representants de partits d’extrema dreta, com els usurpadors de les sigles del Front Nacional de Catalunya o els d’una escissió seva, Aliança Catalana. Qui no sàpiga qui són els que van registrar les sigles del FNC d’amagat dels seus antics militants, és que va molt despistat o és que senzillament actua com un irresponsable. I perquè quedi clar: el problema no el veig en explorar un quart espai independentista, sinó en pretendre fer-ho amb actors polítics que s’enquadren ideològicament amb l’extrema dreta del segle XXI. Deixant de banda el possible èxit d’aquest quart espai -durant els darrers anys això ja ho ha intentat Reagrupament, Solidaritat i Primàries- l’empresa ja neix sentenciada a partir del moment que a cap dels presents a la reunió no li ha grinyolat el fet de seure a la mateixa taula amb qui pretén emular l’onada mundial de la dreta radical populista tot i brandar una estelada.
Algú podria pensar que els dos exemples que desplego en aquest article no estan connectats, però d’aquí plora la criatura. Defugir la manca d’estratègia independentista posant el dit a l’ull al teu soci de Govern com si fos l’enemic, i fer-ho de forma constant durant quasi cinc anys, tal com han fet Junts i ERC, té conseqüències. Una d’elles és sembrar antipolítica a doll. I d’aquí beu, en part, el fet de pretendre ordir una proposta política de la mà d’intolerants i xenòfobs amb l’excusa de "primer fem la independència i després ja ens discutirem", sense tenir en compte que no tot s’hi val, que no es poden tractar totes les idees per igual i que cal ser sempre indefectiblement intolerant és amb els intolerants, portin la bandera que portin.
No obstant, aquesta pugna entre partits i la frustració política post referèndum sí que ha creat un fruit bord. Es tracta d’un independentisme tòxic que es retroalimenta de forma exponencial per la nefasta gestió dels partits independentistes al Parlament de Catalunya. D’aquesta espiral, just la setmana passada en tenim dos exemples ben clars. En primer lloc, Gabriel Rufián, titllant el president Puigdemont de "tarat" i tot seguit demanant disculpes després que fins i tot membres del seu partit -ja tocava- fessin públic el seu malestar. Dir tarat a un president de la Generalitat que pateix l’exili i la repressió -de la mateixa manera que ho pateix la secretària general d’ERC, Marta Rovira- és impropi d’algú que vulgui representar un partit independentista. Però ni és la primera ni segurament serà la darrera boutade d’algú que porta anys dient-les i fent-les de l’alçada d’un campanar, mentre gaudeix de la curiosa tolerància per part dels quadres d’un partit que pregona precisament tot el contrari del que fa el cap de llista d’ERC a Madrid.
L’altre exemple d’aquesta espiral tòxica és la notícia que es publicava en aquest mateix diari fa pocs dies: "Independentistes desencisats exploren un quart espai amb partits identitaris". Al text hi podem llegir amb noms i cognoms -alguns d’ells prou rellevants- com mig centenar d’independentistes no van tenir cap mena de problema en compartir espai de debat amb representants de partits d’extrema dreta, com els usurpadors de les sigles del Front Nacional de Catalunya o els d’una escissió seva, Aliança Catalana. Qui no sàpiga qui són els que van registrar les sigles del FNC d’amagat dels seus antics militants, és que va molt despistat o és que senzillament actua com un irresponsable. I perquè quedi clar: el problema no el veig en explorar un quart espai independentista, sinó en pretendre fer-ho amb actors polítics que s’enquadren ideològicament amb l’extrema dreta del segle XXI. Deixant de banda el possible èxit d’aquest quart espai -durant els darrers anys això ja ho ha intentat Reagrupament, Solidaritat i Primàries- l’empresa ja neix sentenciada a partir del moment que a cap dels presents a la reunió no li ha grinyolat el fet de seure a la mateixa taula amb qui pretén emular l’onada mundial de la dreta radical populista tot i brandar una estelada.
Algú podria pensar que els dos exemples que desplego en aquest article no estan connectats, però d’aquí plora la criatura. Defugir la manca d’estratègia independentista posant el dit a l’ull al teu soci de Govern com si fos l’enemic, i fer-ho de forma constant durant quasi cinc anys, tal com han fet Junts i ERC, té conseqüències. Una d’elles és sembrar antipolítica a doll. I d’aquí beu, en part, el fet de pretendre ordir una proposta política de la mà d’intolerants i xenòfobs amb l’excusa de "primer fem la independència i després ja ens discutirem", sense tenir en compte que no tot s’hi val, que no es poden tractar totes les idees per igual i que cal ser sempre indefectiblement intolerant és amb els intolerants, portin la bandera que portin.