A mitjans de desembre em vaig comprar un exemplar de la revista The Economist. Després d’haver estat subscriptor durant una dotzena d’anys, de tant en tant en compro algun número per veure què diuen. Saltant d’aquí cap allà en els seus articles, em va cridar molt l’atenció un article de dues pàgines i escaig sobre les reserves de liti que té Bolívia al vastíssim Salar d’Uyuni. La peça, pensada per criticar la falta d’explotació del mineral, semblava ideada per defensar que el liti bolivià hauria de ser explotat per multinacionals europees i no per l’empresa pública del país com passa ara. Al bell mig de tot plegat, un comentari em va sobtar, referint-se a Evo Morales el definia per als lectors que no el coneguessin com a “un socialista que va ser president entre 2006 i 2019”. Entenent que efectivament el seu partit es deia a si mateix com a socialista, la voluntat d’eliminar el caràcter indigenista de la seva presidència no es podia deslligar de la mirada extractivista i quasi neocolonial del mateix article sobre les reserves de liti bolivianes.
 
El passat de Bolívia, la petjada colonial és tan bèstia, que si The Economist hagués posat una mica en perspectiva el rol de les multinacionals mineres en la història de Bolívia i els canvis de govern forçats durant els segles XIX i XX, el robatori massiu de plata que duia a terme el regne de Castella durant més de tres segles a les mines de Potosí, l’assassinat massiu d’homes i dones indígenes per aconseguir-lo o l’enriquiment brutal dels criolls que hi van participar, ja s’hauria entès una mica perquè a Bolívia poden mirar amb recel que a dos-cents quilòmetres d’on els europeus van practicar un holocaust a major glòria de l’extracció minera, ara altres empreses europees es vulguin fer d’or proveint els mercats mundials amb el liti bolivià. 8 milions de víctimes van ser necessàries per buidar la mina del Potosí i transportar-ne la plata a Europa, de cada deu indígenes que hi anaven a treballar, set no tornaven mai més. Entre 1503 i 1660, van entrar pel port de Sevilla cent vuitanta-cinc mil quilos d’or i setze milions de quilos de plata, el triple del total de les reserves argentades del continent europeu, tal com explicava Eduardo Galeano al seu extraordinari (i aterridor) llibre "Las venas abiertas de Latinoamerica".
 
Amagar doncs en aquest context que Evo Morales no només és aimara, sinó que va ser el primer president d’un estat americà pertanyent a un dels seus pobles originaris, no només és un insult a la seva memòria, sinó que és una mostra de la clara voluntat de manipular el lector i fer-lo passar per un ideòleg boig. Per més inri, encara avui, després de tres segles de colonització formal i dos segles de domini postcolonial, al departament de Potosí on se situa el Salar d’Uyuni i les mines de liti, encara més de la meitat de la població parla normalment en quítxua o aimara i s’identifiquen com a tals.
 
Aquesta no-menció del regust colonial que qualsevol inversió minera té en un estat com Bolívia sobta, doncs, i ens ajuda a entendre perquè la seva reacció davant el cop d’estat militar contra Evo Morales i el seu govern la tardor de 2019 fos dir que no hi havia hagut cap cop d’estat.
 
Pel que fa a mi, aquell cop d’estat amb la fanàtica colpista Jeaninne Yañez, de faccions europees, entrant amb una còpia gegant de la Bíblia a la residència d'Evo Morales envoltada de militars, va ser molt aclaridora. Per la supremacista Yañez, Morales era un indi a qui cal civilitzar, i ja se sap que la primera passa de la civilització és que creguin en el Déu vertader i parlin la llengua cristiana, és a dir, el castellà. Aquella escena va ser la demostració que excepte en un grapat de països, les eleccions als estats americans no són sobre l’esquerra i la dreta en termes europeus. Sinó entre els hereus del colonialisme i els qui defensen els seus supervivents i les classes populars que s’oposen a les pràctiques neocolonials dels darrers dos segles en què la independència legal molt sovint no ha tingut correspondència amb una independència política real i han mantingut el poder els successors de les elits extractives preexistents en l'època colonial.
 
Només cal llegir l’entrevista a Elisa Loncon, maputxe i presidenta de la convenció constitucional xilena per entendre que a llocs com Xile, l’arribada al poder de persones com Boric és principalment un acte democràtic contra la casta postcolonial, cosa que porta inevitablement a un gir esquerrà en estats en què l’exclusió social és massiva i la discriminació política, social, lingüística i cultural contra els pobles originaris és vigent. En el cas xilè, a més, el vincle entre el pinochetisme, tan estimat per alguns despistats de casa nostra i el supremacisme castellano-europeu és automàtic i personificat en el candidat que va quedar segon a les eleccions, José Antonio Kast, que encara avui reivindica al sanguinari dictador. És tan natural que Loncon i Boric simpatitzin amb Catalunya com que Kast tingui vincles amb VOX i Bolsonaro (una altra figura postcolonial que veu el territori del seu propi país en termes extractius).
 
Quan va esdevenir realment Bolívia un país independent? Quan van esdevenir estat, o quan per primer cop va arribar al poder el descendent de les víctimes del colonialisme? Voler que per primer cop a la història l’explotació dels mateixos recursos naturals repercuteixi en la població autòctona és socialisme o és sobiranisme? Per què encara avui no es respecten els pobles originaris del continent americà? Per què no es parla clarament de governs i estats neo o postcolonials quan és el que són? El problema de la població negra o indígena d’Amèrica és que els impostos no són prou baixos? Que el mercat laboral no és prou flexible? Que l’estat no és prou petit?
 
L’odi contra Evo Morales i l’esborrament de la seva identitat en l’article de The Economist que ha inspirat aquest article, l’oblit conscient de l’holocaust miner de la colonització explicat tan durament per Eduardo Galeano, o casos com el de Bernardo Caal, maia Q’echi, empresonat des de fa quatre anys per haver-se oposat a una obra d’una de les empreses de Florentino Pérez, ens haurien de donar respostes clares a totes aquestes preguntes. El colonialisme, a Amèrica i al món, no ha desaparegut mai del tot.
 
PD: També seria interessant anar disminuint l’ús de l’eufemisme de “defensors de la terra” o “activistes climàtics”, molt propis de l’esquerra europea, per referir-se als homes i dones de les nacions originàries d’Amèrica, que lluiten contra els abusos neocolonials i la violació dels seus drets a les seves terres ancestrals. Esborrar-ne la identitat fa més difícil que s’entengui quin és el problema.
 
Articles relacionats del mateix autor

"Es deia Domingo Choc"
"Iximule, en nom de la descolonització"
"La creu de Pizarro"
"Trump i el colonialisme d’estat a Nord-Amèrica"