La campanya d'aquestes eleccions espanyoles on sembla que tot es jugui a Catalunya, vist l'interès dels dirigents dels partits d'àmbit estatal per fer campanya aquí, fins i tot Pedro Sánchez acabarà per primera vegada una campanya del PSOE a Barcelona, és llarga o curta? Estrictament durarà una setmana, si deixem a banda jornada de reflexió i de votació, però és clar que haurà estat la més llarga perquè aquesta campanya ve del mes d'abril. I amb les poques ganes d'entendre's per fer Govern, sembla que aquest és el millor cicle de la política espanyola.

Deixa't estar de prendre i assumir decisions, si pots anar tirant de veta fent promeses electorals que no s'acabaran d'aplicar mai. Abans ens queixàvem que quan s'arribava al poder els programes electorals no teníem aplicació, ara en canvi els programes no s'apliquen perquè no hi ha manera de fer governs duradors o simplement governs que els puguin aplicar. Així les coses la campanya ha modulat estratègies i discursos, amb Ciutadans en caiguda lliure, segons els pronòstics demoscòpics, el PSOE i el PP, i també Vox s'han fregat les mans per poder captar els seus votants.

El PSOE fins a perdre d'ADN federalista pel camí. La trucada d'Iceta, sempre la trucada a darrera hora, ha fet recordar que hi ha declaracions com les de Granada i la de Barcelona que eren senyal de distinció entre socialistes i populars. Però com va passar amb l'extrem adreta a Holanda, encara que no guanyi acaba forçant a la resta a ballar el seu ball. Doncs aquí ha passat una cosa semblant.

El PP juga un paper més moderat en la imatge, la barba de Casado busca una imatge de seny, d'home més madur, per bé que entre el 155 i la llei de seguretat, els cosins germans argumentals s'acaben confonent. Vox marca el seu perfil de reconquesta, més de Cid que de CIS, com diu Abascal, i no s'estan per punyetes: acabar amb l'Estat de les autonomies i s'acabarà la ràbia.

I l'independentisme, que amb CUP i tot aquesta vegada, amb ERC i JxCat, aspira a seguir pesant. Pot passar que tot i tenir la majoria dels 48 diputats del Congrés que es trien a Catalunya no decideixin la majoria necessària de govern. Cartes marcades, el pop català ben estovat és garantia d'un bon àpat electoral. I que diguin el que vulguin els belgues, perquè amb l'estirabot de Carmen Calvo dient que prendran mesures contra Bèlgica si els seus jutges no concedeixen l'extradició de Carles Puigdemont, ja n'hi ha per tirar la gorra al foc.

Però potser tot plegat, com estudia Antoni Gutiérrez-Rubí, és fruit d'aquesta època en què "els estats d'ànim han esdevingut els veritables estats d'opinió i tenen una repercussió important tant en la política com a les eleccions" perquè cada vegada votem més amb el cor, i el vot ja no és un reconeixement sinó un càstig. Ja no vivim en democràcia, sinó com diu l'historiador britànic Niall Ferguson, en una 'emocràcia'. El like ha guanyat la partida al think, l'agradar ha desplaçat el pensar. Pensem si ens agrada.