Ho confesso. Em declaro culpable de xafardejar els carros de la compra dels altres. Soc addicta a tafanejar què es gasta en alimentació el que paga abans que jo. Diu molt d'algú. El solter que compra al dia perquè si no el menjar se li fa malbé a la nevera. La que ho menja tot preparat per escalfar al microones. Els que omplen la cistella com si s'acabés el món. Els que miren la pela. O els que llencen la casa per la finestra perquè van de foodies. Però, sobretot, m'obsessionen els que abans de comprar llegeixen l'etiqueta. Un aplaudiment per a tots ells. Sou pocs però molt valuosos! 

Comprar hauria de ser un acte de fe. Un prendre consciència que qualsevol producte que afegim al carret té nom i cognoms al darrere. Començant pel meu pare i el meu avi, que han fet oli d'oliva tota la vida. Aquell cuidar la terra, estimar el que fas i, a sobre, alimentar els altres. Aquells que no veu ningú, però que comparteixen taula amb nosaltres cada dia. També penso en el productor de pomes de Girona, el viticultor de la Conca de Barberà o el jove ramader de l'Alt Empordà, persones que per feina he pogut conèixer les darreres setmanes. Amants del seu territori que, com diuen, treballen més per emocions que per diners. I aprofito per fer la falca... Aquest diumenge (22:15 h) podeu posar cara al Jordi, al Borja i al Jaume a Espai Públic 2030 de les teles locals. Perquè ells, malgrat tot, sempre fan bona cara. 

Deia que cal llegir més. Saber l'origen d'allò que mengem i fer apologia del que es produeix a casa nostra, a més de ser beneficiós pel nostre estómac, també ho és per l'economia. Tothom hi guanya. I si, a sobre, el preu de sortida fos just, bingo. He de dir que en els últims anys alguna cosa ha anat canviant a la ciutat. Una cadena amb nom d'arbre fruiter ha servit perquè la gent de Barcelona tingui accés a més productes nostrats. Jo hi compro, però segueixo mirant l'etiqueta. Mai me n'acabo de refiar. Hi compro molt, però sé que el preu que pago segueix sent injust pel que treballa tots els dies de l'any plogui o faci sol. Però, tot i així, continua sent insuficient. Les grans superfícies encara manen i la majoria de consumidors miren cap a un altre costat. 
  
Aquests dies, amb l'increment indecent del preu dels carburants i la vaga de transportistes, cal reflexionar més i buidar menys les prestatgeries dels supermercats. Hem d'anar a l'origen. Tornar a recuperar els orígens. Quin sentit té menjar pomes de França o Turquia si en tenim a Lleida i a Girona? O portar maduixes de Huelva si les del Maresme són immensament millors? Ens hem de sentir orgullosos del que tenim. Dels homes i dones que treballen de sol a sol per nosaltres. Això també és fer país. Per aquí també es comença. 

Els de poble, quan arriben els de ciutat, diem que ja han vingut els "buidapatis". Aquells que marxen amb el cotxe fins a dalt de tot allò que es fa al món rural. Per sort, ara ja no cal esperar a fer la visita als sogres ni passejar per la fira gastronòmica de torn per accedir al bo i millor del país. Si podem fer la compra online al Mercadona també podem fer-la a la cooperativa agrícola o a la botiga de poble que vulguem. Ja no hi ha excuses per menjar bé, bo i de proximitat. Necessitem més "buidapatis" i tot l'any.