Massiva, pacífica i reivindicativa. Així ha estat la resposta de l'independentisme al carrer després de l'any més dur i difícil del procés català. Un moviment que, per molt que alguns partits s'entestin en demostrar el contrari, s'ha manifestat sempre de forma festiva i cívica, tal com han demanat els dirigents que ara dormen entre reixes a l'espera d'un judici polític o que estan a contracor fora del país. Només cal veure les impactants imatges de set Diades consecutives que han donat la volta el món: són la millor prova d'aquest pacifisme que hem trobat a faltar en algunes mobilitzacions convocades des de l'unionisme.

Malgrat la repressió, el 155 i una proclamació fallida de la República, l'independentisme no decau. El d'aquesta Diada només ha estat el primer episodi d'una tardor farcida d'efemèrides que tindran en l'1 d'octubre i el judici els seus dos moments àlgids. Res fa pensar, ara per ara, que la mobilització minvi, sinó més aviat el contrari. Això obliga tant el Govern de la Generalitat com el govern de Pedro Sánchez a fer una diagnosi acurada de la realitat perquè aquesta és l'única manera d'evitar la repetició d'errors.

Aquesta és la primera Diada amb presos i exiliats i sense un rumb consensuat entre els dirigents independentistes. Mentre que uns assumeixen que aquesta serà una cursa de fons, altres insisteixen que ha de ser una cursa llampec. La mobilització els recorda que hi ha un capital humà i un horitzó compartit que la falta d'una estratègia política compartida pot posar en risc. La primera condició d'un projecte que es pretén majoritari és garantir una unitat indissociable de la pluralitat. La segona, circular per un camí transitable basat en acceptar quin és el punt de partida, amb quina força es compta i quines eines estan al seu abast per muscular-se per apropar-se al seu objectiu.

El govern espanyol, per la seva banda, ha d'observar i parar bé l'orella. L'èxit o el fracàs de Pedro Sánchez dependrà, en bona part, de la seva capacitat per gestionar el conflicte amb Catalunya. Els centenars de milers de catalans que han sortit al carrer no ho han fet per reclamar un nou Estatut o una reforma constitucional. Han demanat la llibertat dels dirigents que haurien d'estar asseguts en la taula de diàleg de Sánchez i seguir avançant per aconseguir un estat propi. De moment, un verb -avançar- buit de contingut.

Fins ara, cap altre projecte polític ha estat capaç de mobilitzar tanta gent de forma sostinguda en el temps i un dels errors de l'executiu de Mariano Rajoy va ser actuar negant aquesta realitat. Sánchez té a les seves mans l'oportunitat de resoldre-ho a través de l'instrument que reivindica una clara majoria de la societat catalana: un referèndum. Si el seu objectiu és que Catalunya no es desconnecti, seria completament legítim que treballés per seduir bona part de la societat catalana. Negar drets, però, no és precisament un bon punt de partida.

La societat catalana és prou madura com per decidir i mereix ser tractada com a tal. Ni se li ha de plantejar fulls de ruta màgics ni se li ha de negar la seva sobirania. Les falses expectatives i els murs infranquejables només generaran frustració. I, si una cosa demostren els partidaris de la independència, és que no estan disposats a resignar-se. És per això que han tornat a omplir carrers quan alguns vaticinaven que no serien capaços de tornar-ho a fer.