La llengua catalana és l’aportació més important que fa el poble català al patrimoni cultural de la humanitat. Que fa, que ha fet i, segurament, que farà. Es tracta de la primera llengua romànica que, gràcies a Ramon Llull, és utilitzada per a la filosofia i la teologia, a partir dels coneixements científics adquirits per Llull, funció reservada fins aleshores al llatí, per davant, doncs, del francès, l’italià, l’espanyol, el portuguès o qualsevol altre romanç. Ell és, doncs, l’artífex del nostre idioma literari i és lògic, per tant, que l’Institut que promou a l’exterior la llengua i la cultura catalanes dugui el seu nom.
 
De fet, el català no és només l’aportació més important que podem fer al món i a la cultura universal, sinó que és una aportació insubstituïble. Vull dir amb això que només la podem fer nosaltres i ningú no la pot fer per nosaltres. Per això ningú no l’ha feta mai fins ara. Aquesta obvietat, tal i com van les coses, és bo de recordar-la. L’anglès, el rus, el xinès, l’espanyol, l’àrab, ja tenen països i cultures que els representen, els quals es veuen també identificats amb aquestes llengües. Ningú no té cap dubte a l’hora de respondre quina és la llengua de França, o la d’Itàlia o la d’Anglaterra o la d’Espanya o la dels Estats Units, per més que en tots aquests llocs s’hi parlin també altres idiomes...  Però tampoc no es planteja cap dilema en el moment d’haver de dir quin és l’idioma de Dinamarca, d’Estònia o de Finlàndia, per esmentar només països europeus, sabent que, en tots aquests indrets, també s’hi parlen més llengües, però només un de sol és el que els caracteritza a cadascun d’ells, els identifica, els fa diferents de tots els altres.
 
“Per als catalans, la nostra llengua és també la sang del nostre esperit. De tot el patrimoni que en aquest món tenim, cap tresor estimem tant com el de la llengua”. La frase és de Rovira i Virgili i té el to romàntic propi de l’època, to que, seguint una tradició un xic més alemanya, ha fet que d’altres hagin definit la llengua com el nervi de la nació. Clar que una nació no és només una llengua, però sí que n’és, en el context sociocultural europeu i mediterrani on ens trobem, el tret característic més visible i fàcilment identificable. Una nació catalana sense el català continuaria sent una nació, però ja fóra tota una altra cosa, com Irlanda és nació, malgrat tenir el gaèlic en un lloc purament testimonial, secundari i purament simbòlic. El català  -i no l’espanyol- és, avui, la llengua nacional de Catalunya, no d’Espanya, de la mateixa manera que Espanya ja té la seva llengua nacional i aquesta no és pas el català.
 
L’instrument d’una literatura és la llengua, en totes les literatures del món i no sols en la catalana. Les arts plàstiques tenen els seus propis instruments i la música i..., però la literatura només en té un d’instrument. La identitat d’una literatura ve donada per la llengua, no pel lloc de residència o la ciutadania dels literats. Són dues coses absolutament diferents: M. Tree no pertany a la literatura anglesa, sinó a la catalana, per més que sigui un ciutadà britànic, pel simple fet que escriu en català. I també la txeca M. Zgustova, el portuguès M. de Seabra o el nord-americà Sam Abrams. De la mateixa manera que l’irlandès S. Beckett o el romanès E. Ionescu formen part de la literatura francesa o el txec F. Kafka a l’alemanya, perquè és en francès o en alemany, respectivament, que escriuen la seva obra literària.
 
Llengua nacional i ciutadania són coses, doncs, ben distintes.  La llengua nacional del poble català és la llengua catalana i la literatura catalana és només la que s’escriu en aquest idioma, igual com la literatura italiana és la que s’escriu en italià o l’alemanya en alemany. Hi pot haver, com hi ha, catalans i catalanes que escriguin en altres llengües i això no els fa menys ciutadans catalans. Com a ciutadans sí que pertanyen a una determinada comunitat humana, la catalana, però com a escriptors pertanyen, exclusivament, a la literatura que s’expressa en l’idioma en què ells ho fan, sigui el castellà, l’anglès o el francès... Poden rebre, com a ciutadans, tants premis nacionals com calgui, però com a escriptors, només poden rebre els premis nacionals de literatura corresponents a la llengua en què escriuen. Així de clar, per al cas català i per a tots. Tenir estat, per cert, t’estalvia haver de donar explicacions, sobretot, perquè ningú no te’n demana cap... Sincerament, és més pràctic.