Tota revolució és vertical. Mira de baix cap a dalt. Necessita d'un enemic en posició de domini. La burgesia francesa, els tsars russos, el règim cubà, els dictadors de la Primavera Àrab. I per passar a la posteritat, ha d'aconseguir capgirar la balança o, si més no, anivellar-la.

L'estiu de 2016, el moviment feminista va posar rostre al seu adversari. A la diana, els energúmens de la repulsiva violació dels San Fermines de fa cinc anys. Aquell va ser el primer clic. Dels budells de moltes, i de bastants, va brollar com una tromba un agermanament de gènere que pretenia arrasar amb la desigualtat més primària entre dones i homes, la desigualtat física.

Tant de bo mai no hagués calgut que una noia passés per aquell calvari. El que és evident és que el cas de la Manada va servir per muscular el feminisme. Però malgrat el sacrifici, no va ser suficient, perquè les arrels del patriarcat venen de segles enrere. D'exemples en tenim a cabassos cada dia. Nou crim masclista, és el titular que ens trobem repetidament als mitjans de comunicació. I el més greu és que sembla haver arribat a un punt que ens hem tornat immunes. Per això, el cas Rubiales és tan important. Perquè ha reactivat el moviment. Perquè des d'aquell vespre del 23 d'agost que li va plantar el petó a Jennifer Hermoso, a totes i cadascuna de nosaltres se'ns ha disparat el botó de rebobinar a la nostra pròpia pel·lícula vital.

Des de llavors ens hem dedicat, algunes en la intimitat, d'altres en companyia, a repassar les nostres experiències passades per analitzar-les amb unes ulleres noves per corregir la miopia masclista que, des de fa massa, ens distorsionava la mirada, fent-nos assumir com a normals coses que no ho són.

N'hem tingut una altra prova recentment, amb l'agressió en directe d'un imbècil a una reportera de Cuatro. La reacció del presentador va ser immediata, com també sobreactuada i oportunista. Però benvinguda sigui. Perquè fins ara, quan això havia passat abans en infinites ocasions, les redactores ens ho havíem empassat amb patates. I aquell abús es transformava en un gag, en una gracieta. Traient-li ferro. Miops perdudes. Perquè la idea dominant, com recordava Pablo Tallón aquesta setmana a l'Aquí Catalunya, havia estat sempre que el cos de la dona era una barra lliure.

No va ser fins al 2018 que la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola va incorporar el concepte de sororitat al diccionari, una paraula que altres països tenen acceptada de fa molt més. Defineix el terme com l'agrupació que es forma per l'amistat i la reciprocitat entre dones que comparteixen el mateix ideal i treballen per assolir el mateix objectiu. Es queda curt. La sororitat no és només això, ha adquirit una dimensió de moviment polític, d'aliança internacional de dones. I sembla que cada dia més homes estiguin pujant al carro, bé sigui per convicció o per si de cas.