Si Sant Jordi és el dia del llibre vol dir que el dia del llibre se celebra per Sant Jordi. I si en el món aquest que ens ha tocat de viure tenim tendència a l’evasió per mirar d’evitar la cara menys amable de la realitat immediata, llegir n’és una, d’evasió, sobretot en la lectura per oci. Hi ha lectors que defugen les novetats, es refugien en els clàssics i els defensen com un valor segur. Tan segur que Joan Fuster escriu que si la cultura, acceptada com un patrimoni, i els clàssics, consagrats com a valor innegable, continuen tenint sentit és per la permanència en l’ordre de les vigències actuals. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè continua sent modern, actual. 

Si tendim a l’evasió, llegint Sota la pell, un arbre, de Pere Pena, en segell d’Eclecta llibres, ens immiscim en un món particular elevat magistralment a categoria d’universal, però llegir no és fugir. Llegim, i continuo l’argumentació de Fuster, per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres i per comprendre el temps que ens toca de viure i d’on venim, també magistralment aconseguit per Pere Pena en aquesta seva primera novel·la. “Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta”. Però en aquest comprendre no tothom li demana el mateix, a la literatura. I l’escriptor de Sueca distingeix dos tipus de lectors: el que busca en el llibre de creació, en la ficció, un viatge al món de les grans fantasies humanes i que el que pretén, a través del llibre, acostar-se a un enteniment més subtil del món. 

Llegim per distreure’ns, per divertir-nos. “La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora”. Hi ha plaer i gaudi estètic, en la literatura. Bellesa que compateix amb les altres arts, amb la particularitat, però, que el llibre fa “referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita”. La poesia i la novel·la viuen de l’home, s’hi lliguen, l’han de cantar o narrar, en les seves il·lusions o en els seus problemes, i és per això que el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic, “s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix”, tal com s’esdevé amb el relat, amb les històries, de Sota la pell, un arbre. 

Per això és que cadascú orienta les seves lectures segons les seves necessitats. I segons els seus gustos. Cada lector prolonga en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. Els uns, diu Joan Fuster, tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Els uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora d’aquesta mateixa vida. I com que, al capdavall, llegir és continuar vivint, cadascú ho fa a la seva manera. 

A La vida dels llibres Gustau Muñoz escriu, molt delicadament, i no em canso de fer-ne citació, com li han “permès eixamplar la perspectiva del món i de les coses, de construir una determinada visió de la realitat”, els llibres. I és cert que, més enllà de l’experiència personal i de la transmissió oral, dels coneixements que aporta la relació amb la gent que ens envolta, el llibre, tan pràctic i tan útil, fa un paper insubstituïble. Insereix, encasta –diu Muñoz- molts mons en el nostre món. Pere Pena, en una introspecció en el record personal i col·lectiu, reconstrueix un passat, la història que ens ha fet i que hem fet. Hi ha llibres, com aquests dos títols reportats, que els volem entre els que sempre ens acompanyen.