La crisi ucraïnesa està posant a prova la solidesa del projecte europeu. L'embat que ha d'entomar la Unió Europea (UE) no és petit. Ha d'intentar consensuar una posició comuna entre els socis, on conviu la voluntat de defensar els valors democràtics i, per tant, la solidaritat amb una Ucraïna que demana explícitament l'ingrés a la Unió i a l'OTAN, amb els interessos dels principals estats. I tot sense posar en risc l'aliança atlàntica.

Alemanya no vol posar en perill els lligams comercials, que tenen com a símbol en aquests moments el gasoducte Nordstream 2. França juga a preservar el seu rol de potència nuclear en un terreny que sempre vol ser autònom dels Estats Units. A banda, el país més bel·ligerant contra Rússia en aquesta crisi és el Regne Unit, que ja no forma part de la UE. Una dada a tenir en compte.

L'estat espanyol ha volgut aprofitar la situació per fer-se valer, anant aquests dies del diàleg a la dissuasió i de la dissuasió al diàleg, per evitar més sacsejades a la coalició PSOE-Podem i a la vegada subratllar que Madrid és amic de Washington, i més ara en què hi ha un demòcrata a la Casa Blanca. Pedro Sánchez de seguida ha vist l'oportunitat de continuar el brevíssim passeig amb Joe Biden en la cimera del G20 de l'octubre.

Però on hi ha el moll de l'os d'aquesta crisi, que voreja la guerra a l'est d'Europa, és en com han de ser les relacions entre la UE i Rússia. I aquí, Europa s'ha d'aclarir. Posant d'acord els socis comunitaris i fixant un terreny de mínims, però que impliqui parlar clar amb el Kremlin i entenent el que Moscou considera el seu concepte de seguretat. Rússia també té les seves raons en aquesta crisi i ha de ser escoltada, sense posar mai en perill l'aliança estratègica amb els EUA.         

I per fer-se escoltar, la UE també ha de disposar d'una força militar pròpia, un projecte que encara és a les beceroles, tot i que en els seus tractats ja es parla de defensa militar mútua. Existeixen uns batallons d'intervenció ràpida que mai s'han utilitzat i es preveu que el 2023 entri en funcionament un cos de 5.000 soldats. Sense un operatiu militar que depengui del Consell Europeu, la veu de la UE necessitarà sempre anar del bracet dels Estats Units. Una realitat que hipoteca la sobirania europea.  

Pel que fa a Ucraïna, tota solució que no sigui un simple ajornament de la crisi passa per garantir el futur del projecte comunitari europeu i que inclogui tenir Rússia, si no com a aliada o sòcia, com a mínim com a no hostil. Una UE forta ha de saber entendre les raons de Rússia. Però no pas al preu que Moscou tingui potestat per definir les aliances dels seus veïns. El valor afegit de la Unió és també recordar al Kremlin, com s'ha fet amb Hongria i Polònia, que els valors democràtics han de formar part de tota política d'integració europea.