El segon aniversari de l'1 d'octubre ha estat una efemèride enverinada pel relat de la violència. Les declaracions -a vegades simples insinuacions- que l'independentisme és un moviment que no condemna la violència -i, fins i tot, que manté vincles amb el terrorisme- han contaminat la commemoració d'una jornada d'apoderament popular que va sintetitzar, alhora, la convicció i la frustració d'una majoria de catalans. La victòria ciutadana del referèndum, vitamínica per a les bases sobiranistes, va tenir una cara B, la constatació que la força de l'Estat feia impossible aplicar-ne el resultat. Aquella jornada tan exitosa com estèril condiciona la vida política del país, perquè es troben més certeses en el passat que coordenades en el futur.   

Des de Madrid s'ha engegat el ventilador. La prudència que exigiria una investigació judicial com la dels CDR detinguts i empresonats s'ha transformat en una oportunitat per empastifar tot un moviment. Per això la majoria dels missatges durant aquest 1 d'octubre, del Govern i dels líders empresonats, han seguit com a fil argumental el caràcter no-violent de l'independentisme. Ho deia Jordi Muñoz a NacióDigital i tenia raó: en l'independentisme català no hi va arrelar mai la temptació armada, ni en l'etapa més dura del mirall basc, i la violència tampoc hi ha estat benvinguda en els anys d'acceleració del procés. Les mescles interessades que es projecten en discursos i titulars tenen fonaments poc sòlids. La prudència hauria de ser un exercici que s'hauria de receptar la part més poderosa de qualsevol conflicte.

Tenim, doncs, dues certeses. La primera és que l'1 d'octubre va ser una votació no concloent, perquè la violència policial en va impedir l'execució completa i perquè el Govern no tenia un pla per desplegar-ne el resultat. La segona veritat és que aquell exercici de desobediència va servir per articular el relat acusatori de l'Estat, ascendit fins a la categoria de rebel·lió, malgrat la inexistència de violència, component imprescindible per articular l'acusació. La sentència del Tribunal Suprem determinarà si el conflicte s'enquista o si hi ha marge per a una solució política.

Els indicis de les últimes setmanes, ara amb el focus posat en el CDR i en un clima preelectoral a Espanya, no deixen bones sensacions, ni per als optimistes ni per als més confiats de la resolució dialogada. De l'Audiència Nacional n'emanen versions policials d'un sumari que ho és tot menys secret. I la classe política espanyola tampoc projecta cap missatge constructiu. Pedro Sánchez sembla haver renunciat a la majoria de la moció de censura per planificar una campanya destinada a robar vots a Ciutadans. Flirteja amb l'aplicació del 155 mentre Albert Rivera l'acusa de ser l'escuder de les forces independentistes i Pablo Casado ja parla d'intervenir els mitjans, il·legalitzar partits i aplicar la llei de seguretat nacional.

La criminalització de l'independentisme i l'amenaça latent del 155 trunquen qualsevol escletxa per al diàleg. En lloc de reconèixer l'interlocutor, la imatge que es transmet dels líders independentistes és que són còmplices o motors d'accions subversives, i això els despulla com a part de la solució. L'operació és perniciosa i els qui l'avalen, per acció o omissió, en són conscients. Si el debat parlamentari ja es demostra inviable, com ho podrà ser la cessió en una mesa de negociació?

Bufen vents d'imposició a Madrid just quan l'independentisme ha començat a assumir que l'1 d'octubre va ser una obra inacabada. La retòrica -que porta el president Torra i el vicepresident Aragonès a dir que avançaran "sense excuses" cap a la independència- no hauria de despistar els qui cerquen referències a les palpentes. La pràctica totalitat dels dirigents sobiranistes situen la cruïlla d'un nou referèndum com a pas inexcusable per a l'exercici de l'autodeterminació. La qüestió és si seran capaços d'aproximar-s'hi des de l'obra de govern i si l'Estat té prou ambició democràtica per escoltar-ne el prec. L'1 d'octubre potser és una obra inacabada, però l'aplicació del 155 pot deixar un solar. Espanya no hi guanyarà res amb venjança.