Un professor d’història de l’institut deia que quan els pobres d’altres continents se’n cansessin, no ens servirien de res les fronteres: tenen prou cossos com per omplir el Mediterrani i passar-hi pel damunt. La imatge m’ha acompanyat tots aquests anys, cossos amuntegats i un exèrcit de gent assedegada que ve a prendre el que els pertoca per sobre els cadàvers.

Era hiperbòlic, el professor d’història, però en una cosa tenia raó: tenen els cossos i poc més a perdre. No costa gaire de mantenir, un cos; una mica d’aigua, un bol de llegums o cereals. Però hi ha qui no té ni això i ofereix el cos, embolcall de misèria, per a una causa millor.

Pugen els cossos a camions i els fan saltar pels aires en un mercat de Nadal a Berlín, o es posen un collaret d’explosius i fan brillar les vísceres al Caire o a Tel-Aviv. Cossos oferts o cossos robats, cossos de grans i cossos de nens que no poden decidir ni com morir, perquè algú altre ha decidit que moriran matant.

Ens causa terror, l’arbitrarietat aparent d’aquesta tragèdia. Un dia passeges per la ciutat amb la família, pensant si sopes thai o "japo", i de sobte ja no hi ets. Ens crèiem intocables, la guerra era sempre llunyana, mar enllà, o com a mínim molt lluny de la frontera, des de feia anys. Les històries dels avis s’anaven apagant en la foscor del temps, el 39 cada cop més llunyà, la dictadura cada vegada més borrosa. La Segona Guerra Mundial un malson que no era el nostre.

Els pobres s’han cansat de tenir-les sempre a casa, la guerra i la misèria. Ens les fan tastar. Volen que per a nosaltres sigui també natural despertar-nos, anar a treballar i preguntar-nos si tornarem. Si la neboda, que aquesta nit va a la discoteca, ballarà tranquil·la tota la nit o li caurà una bomba. Si el veí, que s’ha acostat un moment a la cantonada a buscar el pa, tornarà somrient amb el canvi a la mà o acabarà estès a terra en un bassal de sang.

No se’n surten, encara, de fer-nos el perill quotidià. Posem controls als aeroports, perquè el mal sempre ve de fora, i fem passejar militars amb metralletes pels carrers més transitats. Volem creure que està tot controlat, que aquí no passa res, que podem continuar amb el nostre dia a dia perquè la guerra és lluny, gairebé no és de veritat. Són els números al telenotícies, avui uns quants morts més en aquell país que no recordo com es diu ni si cau més cap aquí o més cap allà.

Al mercat de Nadal de París hi he trobat sabó d’Alep, "le vrai sabon d’Alep", hi deia, en una etiqueta brillant. L’Alep que ja no existeix, el sabó que ja no es fa i no se sap si es tornarà a fer mai. El de veritat, deia l’etiqueta. Sabó d’Alep al mercat, i cossos caminant d’una parada a l’altra, tasta aquest formatge, mira quin barret tan elegant.

I ha sigut aquest sabó, per sort cap bomba ni cap arma disparant, el que m’ha dut avui un calfred de guerra a la carn. El professor d’història tenia raó, els sobren els cossos o els sobra la por. I no sé què hem de fer per allunyar-la, quin gest no serà fútil al costat de tanta misèria que empeny els que no tenen res a prendre’ns-ho tot.