Un home de l’alçada de Josep Maria Castellet ha deixat, necessàriament, una ombra llarga i positiva en forma d’herència cultural, transmesa a la cultura i al seu país. Per als que, a principis dels setantes, estudiàvem filologia catalana a la Universitat de Barcelona o bé a l’Autònoma, el nom de Castellet imposava. Juntament amb Joaquim Molas, amb qui configurava llavors un duet intel·lectual de referència i autoritat obligades, havia publicat Poesia catalana del segle XX (1963), una obra-guia que, durant molts anys, ens va ser llibre de capçalera, tant per la introducció, lògicament, com pels poetes escollits i els pomes triats. S’inscrivia dintre d’allò que s’anomenà el “realisme històric”, opció llavors majoritària en el pensament progressista de l’època. En certa manera, els posicionaments que allà es defensaven van constituir, durant molts anys, una mena d’ortodòxia dintre l’anàlisi de la literatura catalana que ben pocs van gosar discutir. Fos com fos, aquell llibre va obrir, en certa manera, les portes de la modernitat a la cultura catalana. De fet, parlant de Castellet, no era més que l’expressió del que ell va fer tota la vida: relacionar la creació cultural amb el context polític, social i econòmic, tot seguint de ben a prop l’evolució dels grans corrents literaris, arreu del món. Des de Catalunya, Castellet va tenir sempre una visió oberta i cosmopolita del món i l cultura, sense per això deixar de tenir-la, alhora, també catalana.

En no ser un poeta o un narrador, potser no va gaudir mai del coneixement públic i la devoció general que s’acostuma a tenir pels noms més remarcables d’una cultura escrita, el rostre dels quals omple aparadors i pantalles. Però ell no feia poesia, ni prosa de ficció, sinó assaig i ben fet, rigorós, documentat i amb les fílies i fòbies pròpies de la condició humana. President de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i degà de la Institució de les Lletres Catalanes, tenia la Medalla d’Or de la Generalitat i durant dècades fou e ldirector literari d’Edicions 62 i, més endavant, president d’aquest grup editorial. A més del llibre ja esmentat i els diversos volums de literatura memorialística que ens ha deixat com a darrer llegat, Castellet és també autor d’altres títols que continuen sent de lectura obligada i agraïda: Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971), Josep Pla o la raó narrativa (1978) i Per un debat sobre la cultura a Catalunya (1983).

La seva alçada física semblava la més adient per a encabir tot el vast coneixement que havia anat acumulant a través dels anys i dels quals mai no feia ostentació, ni exhibia amb arrogància. Per raons que no són del cas havia tingut el privilegi i la sort de fer amb ell algun viatge, en companyia també d’un grup reduït d’amics. Era un home d’una cultura immensa i d’una gran capacitat d’anàlisi, valors que només exterioritzava a petició, consulta o suggeriment d’altri. Recordo, en especial, dos viatges. Un capvespre a Alexandria, asseguts la dotzena de catalans en el cafè on suposadament Kavafis omplia de vida el paper en blanc, tot recitant els seus versos en veu alta i en la nostra llengua, amb el recull poètic que Castellet havia dut expressament per a aquella ocasió. Va ser un moment memorable, com en va ser també una escapada més recent a Istambul. Recordo la placidesa d’un matí màgic, navegant pel Bòsfor, un dia assolellat i lluminós que, al vespre, havia de culminar en un sopar a l’illot que, tocant la banda asiàtica de la ciutat, Joan Roís de Corella va escollir com a escenari dels amors entre Leandre i Hero. L’endemà ens agafava allà el partit Barça-Madrid i una emoció indescriptible ens va recórrer l’espinada, el minut 17:14, quan a través de la televisió turca sentíem el clam d’independència i tots miràvem l’estelada que algú dels nostres havia col·locat sota el televisor. Són fragments de vida que resten a la memòria personal, per sempre, com l’obra de Castellet hi té un espai en la memòria col·lectiva. Gràcies, Josep Maria...