Reiner Stach, acaba de presentar l'edició en espanyol de la seva biografia de Franz Kafka, l'escriptor, la figura més influent del segle XX, i que va més enllà de la literatura. Una edició monumental que Acantilado ha fet en dos volums, i que trenca l'estereotip d'un personatge introvertit i turmentat. Com pot ser que algú que fos així, aparentment no interessat pel món exterior, sigui el fundador de la modernitat literària del segle XX? De fet Stach en les prop de 3000 pàgines que ha escrit durant una vintena d'anys ens diu que "d'una consciència a la qual tot el feia pensar, en sorgeix una consciència que va fer pensar a tothom".

Lluny del tòpic ara sabem que Kafka era un avançat al seu temps en certs aspectes de vida quotidiana: cuidava la seva alimentació, feia esport i li encantava passejar. Això pot ser pel gruix dels aspectes anecdòtics (també hi podem afegir que el seu pare, que tenia una botiga de complements a Praga, comprava vanos al carrer del Carme de Barcelona), però Kafka va ser un visionari, un dels primers a preveure i descriure la violència anònima del segle XX, i d'aquí ve el seu "impacte abassegador". Kafka va ser testimoni, i el va afectar de quina manera, de la Gran Guerra, i en una altra àmbit: el laboral, de la devastació d'una violència tecnificada.

Ara parlem molt de les noves tecnologies i del capgirament que suposa en molts aspectes. Però també n'hi va haver cap a començaments del segle XX. Una violència completament despersonalitzada, una aliança mortífera amb l'administració, i que va acabar esclatant l'agost del 1914. No hi ha guerra mundial, ens diu Stach, sense màquines d'escriure, arxivadors, fitxers, segells. Kafka va imaginar l'infern que una dècada i mitja després de la seva mort, cauria sobre el seu entorn d'amics i familiars jueus.

A través de la seva feina Kafka ja va tastar la burocràcia i les formes abstractes del poder, primer inofensives, però que ja veiem on arribat: Noves formes de poder, de poder anònim, sense responsabilitat, i això ja ho va descriure a El procés i a El castell. I això diu Reiner Stach: "No són malsons privats, sinó que surt de l'experiència pròpia".

Kafka era un expert en el poder. La seva obra és precisa i actual, tant que espanta. Parla de les formes de supervisió, de com el poder entra en la vida privada i de com hem perdut intimitat. Sempre vigilats, abans amb ulls, ara amb càmeres o amb el rastre digital que deixem amb infinitats de pistes.

Un Kafka profètic. Per bé que possiblement no podia preveure una globalització, i ara una globalització dels populismes, sí que Stach ens fa notar que la globalització és una forma d'abstracció. La gent té la "impressió que hi ha unes instàncies que decideixen sobre ells, però que són tan allunyades que igualment no hi arribaran". En certa manera a El procés, Kafka ja situa unes instàncies molt allunyades, i ni tan sols a través de precs o súpliques s'hi poden adreçar. I d'aquí als populismes que fan el discurs que les decisions les prenen "comissions de buròcrates" sobre els quals és fàcil descarregar la ràbia. Kafka a la seva feina a l'asseguradora havia de tractar amb persones, ferides de guerra, sobre les quals una "comissió anònima" acabava decidint si tenien dret a percebre una pensió o tractament sanitari.

Poder en definitiva. La visió d'un escriptor que ha acabat generat el seu adjectiu, com Dant va generar dantesc, o Maquiavel, maquiavèl·lic, Kafka, kafkià, del detall que se'ns fa angoixant i surrealista. Una tasca gegantina la que ara presenta Reiner Stach, un veritable caçador d'ombres. Tot i que un tros de fil i una fulla d'afaitar es puguin projectar durant uns segons com la mateixa ombra.