El PP de Catalunya s’ha embrutat la vida aquesta setmana qüestionant la transparència d’Òmnium Cultural i demanant que el Govern li retiri les subvencions. Òmnium té més de 27.000 socis, un gran ressò social i una trajectòria on destaquen les angoixes passades des de la clandestinitat després que el règim franquista la declarés il·legal. Les propostes del Partit Popular l’enfronten, doncs, a una de les entitats més influents –en el bon sentit de la paraula influència- del país.

Per què el PP es vol complicar tant la vida? En primer lloc per desmarcar-se de Convergència i Unió després d’haver acceptat abstenir-se en els pressupostos que li ha presentat el govern d’Artur Mas. Els dirigents populars saben que hi ha una part del seu electorat –la més espanyolista i la més reaccionària- que no veu amb bons ulls aquest acord i que voldria que el seu partit –des de Madrid i Barcelona- es dediqués a arrasar el nacionalisme català. En segon lloc perquè hi ha una part del mateix partit –ínfima- que lidera de lluny el patriota Alejo Vidal-Quadras i que pressiona contra l’actual direcció. Vidal-Quadras ha demanat aquesta mateixa setmana que el seu partit exigeixi “l’eliminació de tantes i tantes subvencions clientelars o megalòmanes”. La presidenta del partit, Alícia Sánchez-Camacho, ha decidit atendre les raons d’aquesta colla d'energumens.

L’eurodiputat Vidal-Quadras –decapitat per Aznar a instància de Jordi Pujol- és un tigre sense dents però vell.  I és ben sabut què passa amb la vellesa i el dimoni. L’expresident del PP de Catalunya sap que les seves pressions i les seves provocacions poden fer forat en l’ànim de Sánchez-Camacho i els dirigents més tebis del partit. Sap també que, si aconsegueix que li facin cas, els escorarà cap a posicions d’extrema dreta i extrem patriotisme espanyol. Això els debilitarà i podria donar-li a ell l’oportunitat que encara busca. Tot el que fa, doncs, és parar trampes, en les quals cauen, badocament, els seus inexperts companys de partit, enlluernats de sobte pel grau de notorietat política que han aconseguit des de les eleccions.

Alejo Vidal-Quadras sap que les subvencions que pot administrar el govern de Catalunya són una misèria, si les comparem amb les enormes quantitats que dedica l’Estat a afavorir fidels, lleials i indiferents. Molt sovint aquestes subvencions, còsmicament clientelars i megalòmanes, no cal que sigui directes. N’hi ha prou induint-les. El govern espanyol sap que les empreses espanyoles més importants són tarifades. Només cal que els indiqui, doncs, qui cal que ajudin i amb quina quantitat perquè tot sigui “privat”, sense ombra de despesa pública. Alejo Vidal-Quadras mossega perquè Alícia Sánchez-Camacho li ensenya devotament, resignadament, el coll.