Ho deia Ferran Casas en aquest mateix diari: el que Jordi Graupera proposa a la política catalana amb les primàries a Barcelona és sobretot un canvi d’actitud. Aquí hi ha la grandesa i la feblesa de la proposta. Grandesa perquè quan ell diu que Barcelona competeix amb Tokio o Nova York no parla de la "marca Barcelona". Coneix, i ha deixat clar, que som una ciutat provinciana i cara perquè ens hem venut el patrimoni visible i invisible sense poder-ne gestionar el que en traiem. 
 
A més, ni que volgués podria ressuscitar-la. La "marca Barcelona", a qui Collboni volia fer la respiració assistida amb el Barcelona City Promotion Advisory Board, ha quedat morta i enterrada quan Madrid ha vist perillar la unitat de l’Estat. Barcelona no aixecarà cap fins que l’independentisme no mori o no venci. El que ha passat amb l’Agència Europea de Medicaments només és un exemple del que anirà passant. Què fer, en aquest context?
 
Quan Graupera esmenta l’activitat de Perpinyà o Tolosa per alimentar el nostre aeroport, o quan diu que Barcelona ha d’endreçar el seu racó de Mediterrani, sap molt bé que es fa. També a principis del segle XX, quan la Península va deixar de ser un marc possible de creixement per a Catalunya, els intel·lectuals van mirar cap a Occitània i cap al Mediterrani. Els noucentistes han volgut fer-nos creure que la redescoberta de l’esperit clàssic era cosa seva. El cas és que venia de més lluny, que aquell cicle de tensió amb l’Estat havia començat amb la guerra de Cuba, on els primers que van plantar-se per l’abús d’impostos van ser els catalans. Precisament amb un Tancament de Caixes, precisament comandat pel doctor Robert, l'alcalde de la capital. 
 
Però en l’amplitud de mires de Jordi Graupera, en el seu discurs des de la història, també hi ha la seva feblesa. Gent que no veu la relació entre els models d’Estat i les oportunitats que ofereixen les ciutats, o entre la prosperitat econòmica i l’energia cultural, considera que aquest discurs global no s’ocupa dels seus problemes. L’únic aspecte concret de política municipal on ha entrat Graupera és a les escoles bressol, em comentava un periodista. L’únic i el més important. Perquè en la batalla per la tarifació social de les llars d’infants Colau s’hi juga els pressupostos i el llegat de la legislatura. Graupera no eludeix el debat (ho va demostrar) però la proposta que llençava era anterior a aquestes mesures concretes. 

L’Estat continuarà enfonsant-nos en la seva tendència autoritària almenys sis anys més. Anirà escanyant la Generalitat, que al seu torn escanyarà més l’Ajuntament, incomplint els acords que hi té, cosa que ja fa (amb les escoles bressol que tant ens preocupen, per exemple). Només hi ha futur per a la ciutat en un context europeu aliè a les pressions d’Espanya. Només explicant la ciutat en el seu context de dependències podrem parlar de la seva fiscalitat reduïda o de la seva falta de capacitat legislativa sense fer populismes.
 
Ja comprenc que l’aparell municipal d’ERC, que s’ensuma la victòria (una victòria amb què no podria fer res), o el PDECat (lligat a les elits de la metròpoli com només s’hi està a les capitals de colònia), no moguin un dit per Graupera. Però tothom que fa anys que pica pedra per una República justa, i ho fa sense cobrar o deixant-s'hi diners, hauria de pressionar perquè es fessin aquestes primàries. Jo crec que Graupera és un animal polític que no és despòtic (combinació estranya). Un gran talent de l’oratòria en molts idiomes. Un home de món i de l’Eixample capaç d'avançar-se als reptes amb què es trobarà una ciutat com la nostra d’aquí vint anys. Però podria equivocar-me. I amb gran gust em retractaria si Alfred Bosch o Neus Munté hi competeixen i demostren que tenen més capacitat per governar la ciutat en un moment històric tan clau com aquest.