Només cal veure la irritació dels mitjans de comunicació conservadors de Madrid per confirmar que l’oposició real al govern està actualment al carrer, i el seu grup més visible és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Mentre els ministres i els diputats del PP ventilen amb certa facilitat i la suficiència habitual qualsevol iniciativa o atac que provingui de dins de l’hemicicle, les tertúlies i els articles de la Brunete salten com esperonades per un fibló col·lectiu en sentir el nom “Ada Colau”. La portaveu de la PAH provoca la bilis de tot aquest sector i fa renéixer tota la corrua d’adjectius i desqualificacions que, de manera recurrent, utilitza l’establishment espanyol més ranci com a muralla contra el debat i la reflexió.
 
Ada Colau l’han acusada indistintament i quasi simultàniament de proetarra i de nazi (no se m’acut quin dels dos qualificatius és més original), d’assaltadora de consolats i de practicant de la kale borroka. Ah, i buscant una desqualificació realment recargolada, un articulista la va comparar a l’esposa d’un conquistador que, per insofrible, hagués provocat la fugida del seu marit a fer les Amèriques.

Quan la reacció és tan irada, només podem concloure que la protesta està aconseguint un dels seus objectius, incomodar el poder. Naturalment, tots els atacs a l’escracheintenten, a més, evitar entrar al fons de la qüestió: la injustícia dels desnonaments, denunciada fins i tot per la Unió Europea. Però el drama és tan evident que fa la impressió que ni acusant la PAH de vinculacions amb Al Qaeda o amb la màfia del Kazakhstan aconseguiran amagar-lo. Quan una convicció està molt arrelada entre la ciutadania, no serveixen de gaire quatre esgarips a la contraportada d’un diari o en una tertúlia de baix to.

La nova política ha sortit dels hemicicles a la recerca de solucions més eficaces. Això ho veuen clarament el PP i el seu entorn, i per això han posat la mira en direcció a la PAH i Ada Colau, com ho farien amb qualsevol moviment social que amenacés l’equilibri establert. La resta de partits han de reaccionar si volen recuperar el crèdit.