El grany engany de la política moderna és presentar com a opcions extremes i enemigues irreconciliables a ideologies que presenten idèntics plantejaments i l'enfrontament de les quals és més de matís que de fons.

El sa instint popular fa intuir al votant que la crisi que vivim -de les que l'econòmica és només una, derivada i secundària- exigeixen un canvi de plantejament, que alguna cosa fonamental falla en el propi sistema. Però, enfrontat a l'aclaparadora propaganda del pensament únic, es veu gairebé forçat a concloure que les opcions perles que pot optar són només aquelles que es basen precisament en la "idea mare" que ens ha dut inexorablement al llindar de l'abisme en què ens trobem.

Així, en el conflicte nacionalista i sota l'aparença de tres postures radicalment enfrontades, el Partido Popular, el PSOE, els nacionalistes i, ara, el tot just creat Vox, tenen com a punt de partida el mateix error i, per tant, defensen idèntics principis canviant només les etiquetes, a saber: el concepte jacobí centralista de nació.

Es tracta, com en el liberalisme, d'explicar el com evitant curosament el què. Per als primers, amb el seu "patriotisme constitucional" -que ve a ser com si l'amor conjugal es basés en una hipoteca compartida-, la base d'aquest és un text legal de 1976, creat per un grapat de polítics amb una gran quantitat de pedaços, prebendes i condicionaments del moment, allò que ens fa espanyols, sent les comunitats autònomes una solució administrativa a la pregunta de qui decideix què.

Els nacionalistes, al seu torn, no només no disputen en absolut aquest model, sinó que volen aplicar-lo de manera exagerada, en un centralisme encara més exacerbat, a la seva pròpia comunitat. Catalunya, per ells, segueix sent un ens buit, sense sang ni ànima ni veritable continuïtat històrica, una etiqueta sobre la que construir un nou poder idèntic al que substitueixen.

Finalment, Vox vol trencar la baralla autonòmica. El seu és un patriotisme que es nodreix d'estadístiques de malbaratament autonòmic i bestieses nacionalistes, però que, malgrat polsar tots els "botons emocionals" del vell nacionalisme jacobí espanyol, no ofereix una altra solució que una negativa, cosa que recorda massa al "madrileñizar España" calcat del model francès.

Però Espanya no és un conjunt buit que és igual de què s'ompli mentre mantingui el nom, i el mateix és aplicable a Catalunya o el País Basc. Espanya té substància, té carn, té història. I Espanya és plural, no en una frase buida i poc compromesa que es refereixi vagament a llengües o danses i gastronomia, sinó com a base del seu mateix ser històric.

Avui les ideologies regnants ofereixen al català o al basc una elecció tràgica, inhumana. Ha d'escollir entre diluir la seva catalanitat en un vague patriotisme espanyol que només es nodreix de símbols sense referència i xifres de PIB, o llançar-se en braços dels cacics locals, amb la seva història inventada i la seva catalanitat negativa, definida gairebé exclusivament per la negació d'allò espanyol.

Ningú no li ha dit que només sent molt català pot ser espanyol.