Per aconseguir parlar de la mort del bipartidisme grans empreses de comunicació van fer primer altra cosa: donar oportunitats a partits dels que, deien, es preveia que fessin el “sorpasso” als clàssics. D’aquesta manera els mitjans construïen la realitat que deien sols descriure. De fet recordo un periodista dient-me amb supèrbia que es podia construir mediàticament un líder... i com em va fer pensar que en la seva afirmació anava implícit que també podien destruir-lo. Aquesta crua asseveració es troba en el rerefons del que hem vist al llarg d’aquests mesos, ja que entrevistes, tertúlies i reportatges de tota mena han anat enaltint personatges diversos fins al punt que per a molta gent que sols rep informació a través de la televisió, s’han acabat convertint en els substituts dels polítics actuals. El resultat, però, ha demostrat fins a quin punt la realitat mediàtica és sols, com implica l’adjectiu, una part de la realitat.

Tothom és conscient de la força que dóna sortir als mitjans de comunicació, el que no hi és pràcticament no existeix. Aquesta evidència es palesa en el fet que s’hagin hagut d’ establir quotes i més quotes que sols es reparteixen entre els que ja formen part del pastís. Els que tenen ja el poder no se’n volen desprendre, i per aquesta raó quan es van blindar superlativament les dites quotes cap dels ja presents va fer un gest en favor dels absents. Ens hauríem de preguntar, però, si això de les quotes, del que tants cops es queixen els periodistes, no s’hauria d’estendre més enllà de les campanyes electorals; perquè encara és hora de què algú ens expliqui per què alguns partits amb representació gairebé mai han estat notícia, mentre altres que no la tenien han sortit contínuament a tot arreu. Em respondran que perquè són notícia, però quina notícia? És que algun d’aquests partits ha dit o fet alguna cosa diferent de la resta? No hi havia cap notícia diferent en C’s i UPyD però les racions servides d’un i altre han estat ben diferents.

Els poders fàctics han volgut destruir el bipartidisme i l'única cosa que han aconseguit és generar una inestabilitat i desconcert que sense dubte acabarà per perjudicar-los greument. Sense cap diferència apreciable entre PP i C’s, ni en (bona part de) la militància, ni en la majoria del seu vot, què ha aconseguit l’IBEX amb la seva barruera operació? Si volien un “Podemos de dreta” l’operació ha estat un magre favor als interessos conservadors. I també ben magre ha estat el benefici que ha produït en l’esquerra mediàtica projectar Podemos; o és que pensen els milionaris televisius que Podemos els hauria de tractar millor del que els va tractar Zapatero?

Sí, potser van pensar que el PSOE ja no és creïble, que millor inventar-se un nou Felipe González; i que en el PP era més fàcil dominar el jovenet dels debats universitaris que la vicepresidenta amb el BOE sota el braç que acompanya al plasmàtic Rajoy. Però ja veuen, la realitat mediàtica no ho és tot, i haver dividit dos partits en quatre ha fet un magre favor al vertader pluralisme polític.