La vida és allò que passa entre que t’equivoques i ho admets, i viure és fer alguna cosa amb el que passa llavors, com diuen els llibres d’autoajuda, qualsevol religió, i els maleïts estoics i els beneïts epicurs. Aquests pensaments tan profunds me’ls provoca la somnolència. Vaig amb el cotxe, i acostumo a tenir bones frases en les meves cabòries, o això em penso, i no les puc apuntar, i quan estic molt inspirat gravo una nota de veu. I estic al cotxe perquè m’han trucat enmig de la nit. Cap a l’hospital. Família. Res greu però sí espectacular. Un bon ensurt, un calfred m’ha envaït el cos quan he rebut la trucada. Estava tan adormit que a la primera no he respost. No ho entenia o no volia entendre-ho. Ja estem a un box d’urgències de l’hospital de Sant Pau. Cap de setmana. Metgesses i infermers ben joves. Diagnòstic que va cauteritzant. Professionalitat elevadíssima. Hospital del futur. El pacient ja fa broma, cau en picat el meu cortisol. Ara només descartar i descartar, hores i més hores. Paciència. I confiar.

El futur és avui. L’endemà te l’has de guanyar. Estar en un lloc com aquest on sempre jugues al set i mig convida i obliga a posar-te a lloc. Hospitals, bates blanques cansades que salven vides i curen ànimes. A posar la teva merda a lloc, com diuen els americans. Cures d’humilitat, van molt bé. La comunitat de les urgències. Sents que al box 24 a la Josefa li diuen que al final sí que haurà de portar marcapassos. O que una mica més enllà un senyor que es fa dir Rober demana més menjar quan ni li toca ni li han de donar, o el veí que ronca com tots els porcs senglars junts que ja es poden caçar. I sents que les infermeres també tenen problemes per trobar pis. I que l’hospital et treu la ximpleria de sobre: espavila, i fes el que toca.

Bon espai per veure que tot és possible, de veritat, i que els clixés són només per anar tranquil i no tenir pebrots per atrevir-te a res, i creure coses com que quina llàstima que estiguem en moments diferents, o que tant de bo haver-nos conegut abans. Que no, noi, que aquí hi ha una senyora a qui han d’obrir el pit perquè té una infecció i no hi ha tanta conya. Quan veus el penya-segat tot pren un altre sentit. Quina manera, ara, de gaudir d’una albada o de donar-te la mà o d’engolir un bon entrepà de cervela amb un parell de canyetes fresques.

Després el suflé emocional baixa. Cortisol i dopamina, còctel dels bons. Ganes de tornar a l’eix Ideal-Caribeean. Un cop retornat a la proverbial zona de confort em ric de la meva pròpia bipolaritat. Fa deu minuts tot era seriós, intens, circumspecte. I ara ja relativitzo. Si no et rius de tu, com a mínim no et prenguis seriosament. Afanya't que estem somiant, vaig llegir l’altre dia. Una mica de Maig del 68 en època de TikTok i franquícies d’empanades argentines. No et pot saber greu que els altres desapareguin. Més enllà de la vanitat ferida, pregunta’t si el que et molesta de les bombes de fum és no haver-ho pensat tu abans. Mai estem ni estarem prou agraïts d’aquells que van abandonar el nostre camí i ens han deixat avançar. Els records estan on han d’estar. I mai ningú esborrarà les coses que has compartit, ni tampoc les ferides. Es tracta de viure sense rancúnia, així que potser és bona idea anar tirant endavant. A més, potser és la millor manera de poder-se retrobar. De tornar a descobrir locals per Madrid o arrossos per Barcelona. Sempre hi som per a un nou principi.

Un dels llibres que em va canviar la vida o el que pensava que era explicar-la va ser El Aleph, que porta el nom d’un conte que es diu així. Sí, de Borges, sí. Me’l va fer llegir en Carlos Ruiz a primer de carrera. La meva arrogància no tapava la meva porositat i la meva por i els professors bons de debò, amb una mica de paciència, ho veien ràpidament. Gràcies, Carles per posar-me davant del mirall, per despullar-me sense humiliar-me, per provar-me quan ningú tenia gens de ganes. Tots tenim un Carles, o dos, a la vida. “Va haver-hi nits en què em vaig creure tan segur de poder-la oblidar que voluntàriament la recordava” diu el maleït Borges. Vinga a donar-li al meló. Una d’aquelles frases que creus que va sobre l’amor, però que en el fons parla de la importància que ens donem i de com fracassem quan ens posem amb aquesta actitud que controlem la nostra vida. Perquè no ho fem. Ni destí ni karma ni el poder de la manifestació. No controles res; com a molt surfeges: ni navegar ni conduir, lliscar. Entre pors i èxits. Entre moral i desig. Entre el que vols i el que necessites. “Quina puta merda no tenir res clar”, et dius mentre et menteixes.

El que fa por és estar sol. Sobretot, i tot el que fem per disfressar-ho, fins i tot muntem famílies o religions. Accepta-ho. Allibera’t. I deixa de justificar que no prenguis decisions que sí que recomanes als altres. Mata’m amb abraçades, si vols. Potser he estat tan egoista i tan arrogant que fins i tot m’he cregut que jo ja et feia el pes, que era el que et salvaria de la teva ‘mediocre’ existència. “No t’oblidaré mai” són les paraules que fan de contrasenya per una altra història de fracàs per arxivar. Tu, tan callada, tan còmoda en el teu silenci, i jo fent equilibris perquè no caigués tot plegat. Potser només és la meva pel·lícula. I al final, mira, he caigut igual. “Si l’amor es mesurés per les paraules, el teu silenci acabaria sent la meva tomba”, diu Landero. Doncs ja hi tinc lloc reservat. Es tracta de morir mentre intentes viure.

L’exercici d’amor més genuí és deixar córrer o deixar volar a qui estimes. I és un gran èxit si ho fas sense que l’altre se n’adoni. És com convèncer el teu cap que la teva idea és seva perquè així es dugui a terme. El fracàs dels amants és enamorar-se, i pel que em dieu tots plegats, és tan comú que no és un error: és una conseqüència. I potser si no hi ha amor només hi ha sexe o alguna cosa més desesperada, com la companyia. Torno a copiar a l’Enric Cassasses, perquè no tinc nassos de dir que això és retre-li un homenatge, i recordo allò que: “No haver-te conegut seria terrible. Però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria”. I com canta aquell francès que l’estima a morir, tu esborres les hores de cada rellotge, m’ensenyes a pintar transparent el dolor amb el teu somriure. Ningú es pot penedir d’haver-ho provat. 

A l’hospital de Sant Pau tot ha anat bé. Gràcies per preguntar. Però el que m’ha mogut és la història d’un senyor que es diu Javier. Estava molt a prop del nostre box. Ja sabeu: un espai petit amb un llit i les eines pertinents perquè treballin els sanitaris, andròmines, la màquina que fa pi i una cadira. La quarta paret és una cortina. I així estem allí uns quants. Sort i gràcies. Res a dir. Tenim el Javier al costat. I quan canvien la guàrdia les infermeres repassen el minut i marcador de tots els pacients. A la 22 tenim una senyora amb emfisema i ja li hem donat tal; a la 31 hi ha un senyor que té dolor, li hem aplicat tal i ha de passar el doctor per tal; a la 19 hi ha un home jove de 45 anys que acaba de venir d’una colonoscòpia perquè tal. I el Javier. 

Doncs el Javier tenia una intoxicació de medicaments. Semblava que havia tingut una mala reacció, no pas que hagués practicat una sobredosi voluntària. Durant gairebé tota l’estona en Javier dormia. Veí exemplar. De sobte es va despertar, desorientat. Feia hores que estava allà, però ell no ho sabia. Res de crits. Molt educat. Va demanar si algú li podia dir on era. Exquisit amb les infermeres i zeladors. A poc a poc es va recuperar. I li van demanar si trucaven a algú. I ell va respondre: “No, estoy solo en la vida, ya pasó. No se preocupen, estoy bien”. Imagino que ho deia somrient, i amb aquella aura de calma, perquè els nostres mons se separaven per una cortineta i no el veia. Va passar la tarda. Hi ha gent sola a l’hospital, tot i que és un pol que uneix famílies contrariades i amics emprenyats. Les històries dels pacients i d’urgències anaven i venien. Coses més greus que d’altres, però tots sempre passejant pel llindar de l’abisme, del seu propi abisme. No n’hi ha cap d’igual. No es poden valorar ni comparar. El Javier estava sol i tranquil. I creu-me que ho va dir de tal manera que ni per un moment va emanar llàstima ni despertava compassió.

Macbeth declama: “La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, que no significa res”, un lament sobre el sense sentit de l’existència, perquè com us dic sempre si comences a preguntar per què entraràs en un autèntic forat negre. Preocupa’t més de viure que de planificar. I si vols fer plans calcula bé els ingredients, calibra els companys, posa en crisi les teves prioritats. Em fa més por conèixer què necessito que no pas entendre què vull. Ens canviaven de lloc, abandonàvem aquell hort de boxs d’urgències. I llavors va entrar una dona molt decidida. Semblava l’advocada Tubau o la Meryl Streep que vestia de Prada. Elegantíssima. Amb tots els anys ben posats, no n’havia renunciat a cap. Obre la cortina del nostre veí. “Javier ya llegué”, li planta amb veu baixa i rovellada per anys i panys de tabac que espera i desespera. I ell fa com un somriure ofegat. No els veig. Em pot la curiositat i les ganes de creure en els contes. Crec que es donen les mans. I el Javier, que és torero, li respon: “Llegas a tiempo, te he esperado toda mi vida”. Pausa i so de petó suau i més llarg del que s’espera i menys del que es desitja.

El meu acompanyant marxa amb la llitera amb rodes. El segueixo, és clar, per això he vingut, amb la bosseta de la roba i el llibre que m’he endut i que no he llegit. Deixo enrere el Javier i la senyorassa dels cabells blancs. Però m’enduc amb mi, ara i per sempre, és igual el que t’hagi dit, que tenim i tindrem la nostra història: paciència perquè com canta Lenny Kravitz la cosa no s’ha acabat fins que s’ha acabat.