Sembla que el guió l'hagi escrit un psicòpata. Sobretot, pels temps. Diumenge, una manifestació convocada per la dreta i la ultradreta; convocada, en el fons, en els termes d'aquesta darrera: contra el diàleg. Dimarts, la primera jornada d'un judici polític es miri per on es miri, amb un govern català en ple un altre cop a la banqueta -per segona vegada en menys d'un segle-. Abans, entremig i després, un govern espanyol que s'ha esmerçat a exhibir el seu perfil més dur contra el sobiranisme. "Mai acceptarem un referèndum. Mai". En aquest context, pensar que l'independentisme permetria tirar endavant dels comptes de Pedro Sánchez era poc més que ciència ficció.

Amb els comptes caiguts, i ja amb la campanya electoral a la Moncloa iniciada de facto, l'escenari és encara molt menys propici al diàleg. Sánchez potenciarà encara més el seu distanciament amb el sobiranisme, preocupat pel fantasma del tripartit de dretes. El líder socialista confia que el fenòmen Vox, a més de mobilitzar els elements més nacionalistes -i més filototalitaris- de les espanyes, també el farà capitalitzar el vot útil antiultra. Una projecció en què no necessitaria el suport nacionalista que el va portar a la Moncloa.

La perspectiva no es presenta gens favorable per a les reivindicacions sobiranistes. El futur sembla passar per dos camins ben espinosos. Per una banda, un triumvirat espanyolista que ha promès un 155 indefinit i obertament colonial. Per l'altra, uns socialistes temerosos de fer el més mínim gest d'apropament a Catalunya. I, possibilitat gens menyspreable, aliats amb l'espanyolisme laic de Cs, en un gran pacte de centre extrem pel qual fa temps que suspira el poder econòmic.

Un mal panorama per al diàleg. Mala cosa, quan ho has apostat tot només a aquesta carta -i sense cap as a la màniga-. Ara bé, hi ha cap altre alternativa? Un any i mig després del 27-O, la foto de la ignomínia del darrer Govern al banc dels acusats ho diu meridiànament clar, per la crua via de posar de manifest l'equilibri de forces.

Uns auguris pèssims. Però no s'ha de perdre la perspectiva ni oblidar un petit detall. Els equilibris polítics canvien com canvia el vent, i amb el mateix preavís. I, en política, mai de vegades vol dir mai, o d'aquí tres mesos.