A can Palau de la Generalitat hi ha preocupació, val a dir que del tot justificada. El president Artur Mas i el seu equip saben millor que ningú (potser perquè encara no ho copsem tot) com de crític és l'estat de les finances del Govern. Un drama. La situació és de caixa o faixa, que diria el general Prim. I per posar-s'hi cal força. Però quina?

En els últims temps se sent amb força a CiU que, de convocar eleccions anticipades, la federació nacionalista guanyaria per majoria absoluta. Ara, i d'aquí a dos anys. Però, primer: vagin vostès a saber, i més a dos anys vista. I segon: de veritat ara mateix cal una majoria absoluta d'una sola força política?

Davant del moment crucial (per crític dels de debò), la política catalana ha de plantejar seriosament el repte de fer un salt, que alguns el voldran fiscal i altres definitiu. En tot cas, això, per les dimensions de l'empresa, demana molt més que una majoria absoluta d'una sola formació política. Com a mínim, amb la perspectiva del Parlament actual i del que pugui sortir de les urnes en el proper cicle electoral, aquesta unió de forces hauria de sumar CiU i ERC.

Aquesta entesa és evident que demana del seu temps. I aquí fóra bo que a ningú li agafessin com sempre les presses. No vindrà d'uns mesos. De fet, un cert marge anirà bé tenir-lo per poder copsar del tot la proporció de l'asfíxia a la qual el govern de Mariano Rajoy està disposat a sotmetre el Principat. Això pot ajudar a moure millor a l'acció.

Perquè a la societat catalana, amb el panorama general en què es troba, només li faltaria ara que la fiquessin en un nou procés electoral. I perquè CiU algun dia haurà de provar-se a sí mateixa que no només pot tirar endavant amb majories absolutes, sinó que pot arribar a acords estables com ho han fet tradicionalment uns altres. Que pot crear complicitats amb altres sigles. Per tot plegat, i perquè en conjunt ens convé a tots com a país, val més que a Sant Jaume tinguin present que hi ha majories i majories. I que l'absoluta no necessàriament sempre és la millor.