El clàssic cantava que “al fill de puta que cremi aquests boscos, que li tallin les mans”. Era una llicència artística, és clar. Un crit musicat que connectava amb el sentiment de ràbia que hom experimenta en veure la destrucció via foc provocat per un malalt, per un dement, per un desgraciat, per un inconscient, o tot reconcentrat en un individu. Ahir dilluns hi repensava. Diumenge m'havien vingut aquests pensaments al cap, en veure el foc al territori i, en menor mesura però també, a la xarxa d'Internet amb alguns fent servir l'argument de les retallades per regar de benzina l'indret.

Ahir el ministre Jorge Fernández Díaz, murri, ja anunciava un enduriment de penes per als qui provoquin focs. Molt bé, toca. Com tocaria també que la gent pensés en ser més cívica i assenyada sense necessitat de l'amenaça de la porra. Però això no passa al cent per cent i segurament a alguns els cal un front penal més dur. Endavant, doncs. I endavant també amb afinar la bona coordinació entre els efectius de combat contra el foc, com ha passat en aquesta ocasió. I endavant també amb els tallafocs, que en toquen més i en millors condicions. I endavant també amb la neteja del contorn de les carreteres. I endavant amb tants i tants fronts que haurien d'ajudar a reduir les opcions d'incendi a les estadísticament inevitables. Els responsables institucionals i polítics s'hi han de posar. Però no només.

Les condicions per al foc s'han de combatre al màxim per totes les vies. Pel que fa a l'estigmatització i càstig dels piròmans, sí. Però ja he dit que no només. I, foc real a banda, això també hauria de passar pels qui calen foc, enmig d'un moment com el de diumenge, a nivell social. No parlo en aquest cas de càstig penal, però sí de retret i de censura. Perquè de piròmans en sobren arreu. Perquè només fan mal. No aporten res de bo.

Aquesta desgràcia ha posat damunt la taula la molta solidaritat i el molt bon material humà que emergeix en circumstàncies com aquestes. Sempre hi és, però llueix amb força davant de crisis com la de l'incendi brutal que ha afectat una de les zones més belles de Catalunya. És el que ens salva, els qui sumen davant els qui resten, ens empetiteixen i ens amarguen l'existència amb foc real o amb fogueig verbal del més grotesc.