Des de fa molts anys els moviments d'extrema dreta xenòfoba i populista han anat guanyat protagonisme i espais als mitjans de comunicació, en gairebé tots els casos molt per sobre de la seva representació real. És normal que la preocupació ciutadana per l'augment d'aquests grups es vegi reflectida en les converses, en els mitjans, i en els discursos dels altres partits.

Malauradament, hem acabant atorgant un protagonisme molt per sobre de la seva representació real, que en pocs llocs d'Europa supera el 25 per cent de suport electoral. Ho hem vist en Holanda, en Gran Bretanya, en Àustria, i ara a França, on una Marine Le Pen amb tot el vent de cua possible per al seu discurs populista –immigració, refugiats, atemptats, crisi econòmica, etcètera– no ha pogut ni tan sols arribar a aquest 25 per cent. 

La part negativa de tot plegat, és que la por de molts polítics a l'avenç de l'extrema dreta els ha portat a adoptar part del seu discurs, amb la intenció d'evitar la pèrdua de suport ciutadà. Sempre és una mala idea. Cameron va esborrar l'UKIP de Westminster fent-se seu el discurs antieuropeu de Nigel Farage, però va jugar amb foc pensant que guanyaria el referèndum per no marxar de la UE, i es va cremar.

Ens ha de preocupar l'ascens de l'Europa xenòfoba i extremista, però també ens hem d'ocupar de l'altra Europa, la majoritària, la que barra pas als racistes i els populistes elecció rere elecció a la majoria de països del continent, la que des de fa 60 anys busca el consens i evita els conflictes que van significar milions de morts només en l'últim segle. 

Europa és un projecte comú amb mancances, i amb amenaces fruit de l'individualisme de molts estats que no entenen que si ens quedem a mig camí, fracassarem, i aleshores sí que els partits com el Front Nacional francès tindran camp per córrer. Sortosament, la ciutadania europea encara té moltes coses a dir, malgrat totes les Marines.