Mandela i el localisme nostrat

09 de desembre de 2013
Aquesta setmana, Montserrat Tura escrivia una piulada on recordava que Mollet del Vallès va homenatjar Nelson Mandela posant el seu nom a un parc. I subratllava que algú va dir que aquell fet "no era prou nostrat", com si els valors d'aquesta personalitat no fossin extrapolables arreu del món. De vegades ja ens passa, això. O bé pequem d'una admiració desmesurada per l’exotisme llampant, o bé pequem de rebutjar allò que ens és massa llunyà.

En la mort d’una figura com la de Mandela, no és sobrer que en destaquem els valors que ens llega, sobretot ara i aquí, en aquests moments incerts i transcendents que viu el país. Potser és una actitud massa encegada pel titular fàcil –o per una idea esbiaixada d'una realitat llunyana–, però el procés que va encapçalar el líder sud-africà recentment traspassat és –ho acceptem o no– una gran lliçó, amb defectes i encerts, de com superar una anomalia social i històrica. I de com fer-ho sense deixar d’explicar-nos coses de la condició humana.

El llegat de Mandela va més enllà del context concret d'uns fets. És ultralocal i per això és tan universal. La transició de Sud-àfrica és aquella transició democràtica que ens mostra que hi ha "transicions" ben fetes i que poden ser exemple per endreçar el procés que viu, ara mateix, Catalunya. Necessitem referents locals, arrelats i nostrats. Però, també, no tenir por de posar cara a cara tots els agents implicats en el conflicte, per sagnant i dolorós que sigui. Perquè ara més que mai ens convé abraçar la lliçó que Nelson Mandela va fer immortal.

Ens convenen líders conseqüents, valents, riallers i de paraula. Ens convé recordar aquell parc de Mollet que porta el nom de Mandela. Perquè, encara que ens toqui de lluny, ens recorda algunes coses que encara no hem après.