Tenim un problema amb l’èxit. No ens el creiem, i vivim amb l’ai al cor tot esperant la gran patacada, com amb el Barça, que si un dia no guanya per sis a zero ja ens llancem en planxa al damunt de l’ampolla de ginebra. O bé l’examinem amb una lupa així de gran mirant de trobar-li el truc, el doble fons, la farsa. Perquè segur que n’hi ha, on vas a parar, que ho sé jo, que sóc tan llest i filo tan prim.

Bé, Manel tancaran gira aviat amb una sèrie de concerts per als quals ja gairebé no queden entrades, i fòrums i diaris digitals tornaran a ser esquitxats pels comentaris sarcàstics o aspres de l’any passat. Que si són un bluf alimentat per periodistes corruptes. Que si tenen padrins importantíssims i que la premsa es mou per consignes. Algun noiet molt indignat dirà que no n’hi ha per tant, que el grup del fill de la carnissera li dóna vint voltes. I l’altre de més enllà, que potser és el mateix però amb un nick diferent, proclamarà que ell no es deixa manipular pels missatges alienants de la societat burgesa i que per això s’estima més La Gossa Sorda.

Però entre totes les objeccions, n’hi ha una que mereix tots els honors. És la de qui rufa el nas, amb un tic automàtic, davant de tot allò que genera consens entre opinadors o crítics. I que castiga a qui li van bé les coses. “És sospitós que tothom en parli bé. Quan hi ha tanta coincidència, jo me’n desmarco, no em deixo arrossegar pel ramat. Tinc criteri propi, jo!”. De vegades, les proclames de perspicàcia són inversament proporcionals al coeficient intel·lectual. Desconfieu de qui presumeix de “criteri propi”. Sovint, aquest criteri només es manifesta després de conèixer el dels altres. I un cop pronunciat, només resten a prop la novia, l’àvia i aquell amic sòmines que diu que sí amb el cap i la boca oberta.

Tot plegat és molt més senzill. Se li diu èxit. Passa de vegades quan una cosa agrada, es difon pel boca-orella, la premsa contribueix a amplificar-ho i la pilota es fa gran. Passa als Estats Units, passa a Uzbekistan, passa a Espanya i, de vegades, encara que sembli mentida, encara que tanta gent s’encarregui graciosament d’impedir-ho i reconèixer-ho, també passa a Catalunya. I pot ser fins i tot, ho juro, que sigui un èxit merescut.