Maquiavel (1469-1527) ha passat a la història com un pensador, un polític, que destacaria per la seva astúcia, per la seva perversió, per fer el que és necessari per aconseguir els objectius perseguits. Per això ha acabat recollit al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans amb aquesta descripció de maquiavel·lisme: "actitud del qui cerca aconseguir els seus fins amb astúcia, mala fe i sense declarar obertament les intencions." Fins i tot es presenta el maquiavel·lisme com una "política sense escrúpols".

L'origen d'aquesta manera de presentar Maquiavel i la seva política sorgeix de la seva obra més popular El Príncep i d'algunes de les interpretacions que ha anat generant des que es va conèixer. És molt probable que la major part de les persones que avui fan referència al pensador italià i al maquiavel·lisme, a la seva manera d'entendre la política no l'hagin llegit. Si ho fessin ara, segurament llegirien El Príncep i això reafirmaria els seus prejudicis. Trobarien una obra on s'explica a un príncep com mantenir el seu poder. Però Maquiavel és una altra cosa. Maquiavel és republicà.

Hi ha una altra obra de Maquiavel, els Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi on trobarem anàlisis polítiques i reflexions molt allunyades de les interpretacions habituals de la seva obra més coneguda. Allà escriurà: "Crec que qui condemna els tumults entre els nobles i la classe baixa del poble ataquen allò que va ser la causa principal de la llibertat de Roma, es fixen més en els sorolls i crits que naixien d'aquests tumults que en els bons efectes que van produir..."

Maquiavel destaca un període de la història de Roma en el que aquestes discòrdies, enfrontaments, tumults... "Rares vegades van comportar l'exili i menys encara la pena de mort". Les classes populars disposen de la mobilització, dels tumults, per reivindicar les llibertats que no tenen i les societats que volen tenir present al poble han d'atendre encara que sigui en part les seves reivindicacions. No les han d'esclafar.

El pensador florentí ens presenta els tumults com la causa principal de les lleis que es van fer a Roma en favor de la llibertat. Lluny d'aquell pensador o polític defensor del poder del príncep, de l'ordre establert, descobrim un analista que intenta entendre què ha passat en les societats que l'han precedit, què passa a la seva i en aquelles que li són contemporànies, i ho fa amb una perspectiva clara: li preocupa la llibertat, la llibertat de les classes populars. No es preocupa només de la llibertat del príncep i la noblesa. Per això considerem a Maquiavel un pensador que forma part del corrent del republicanisme.

A la taula de negociació que es reuneix aquest dimecres hi ha persones representants de diferents partits que es consideren republicanes, més enllà del debat sobre la monarquia. Seria desitjable, que en nom de la llibertat que diuen defensar des d'un costat i l'altre de la taula recordin a Maquiavel, el seu elogi dels tumults i la seva preocupació per l'assoliment de les llibertats que no tenim. Aquest reconeixement maquiavèl·lic podria ser una manera de començar. Lluny d'una sentència del Suprem que condemna la mobilització social, el seu reconeixement. Maquiavel, a la taula de negociació, podria fer un elogi dels tumults que al llarg de la història ens han portat a conquerir llibertats negades.

Aquest Maquiavel gairebé no ens ha arribat, no té gaire a veure amb les interpretacions populars conegudes. Ens podem preguntar els motius, això ens portaria molt lluny ara. Però em sembla que està clar que Maquiavel, que va viure diferents greuges al llarg de la seva vida, mereix que reconsiderem com ha passat a la història, el lloc que té en el nostre l'imaginari.

Maquiavel, a la taula de negociació, potser també diria a un costat i a l'altre que encara hi ha llibertats a assolir i que totes les parts tenen molt a fer: des de la pobresa no podem ser lliures, des de les discriminacions no podem ser lliures, des de la crisi ecològica que patim i patirem no podrem ser lliures...