Ningú ha filtrat encara la llista unitària que van pactar per a les eleccions europees Convergència i Esquerra. Està ben dit Convergència i Esquerra, perquè Unió se’n va desentendre. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van arribar a acordar que els democratacristians, que no acceptaven cobrir-se sota el mateix paraigua amb els republicans, no trencarien ni la federació ni el govern per aquesta opció. Duran va acostar-se llavors cap al PNB, que no va voler formar una candidatura de coincidència ideològica i nacional amb UDC. El líder d’Unió va reaccionar amb avisos velats cap a Mas, però la sang no va arribar al riu perquè, en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. Com que la seqüència sencera de l’episodi encara no ha estat revelada, Oriol Junqueras s’ha estalviat haver d’explicar-se. El seu gir, però, encara és una incògnita i ha fet malbé un pas més cap a l’anomalia política necessària si es vol culminar amb encert el procés sobiranista.

Sigui com sigui, la llista que van pactar Mas i Junqueras no era només una llista d’unitat. Incloïa elements de pluralitat que haurien multiplicat els efectes virtuosos de la proposta. L’obria, per exemple, l’exdirigent del PSC Germà Bel, i la tancava l’extambé dirigent Ernest Maragall. En primer i en sisè lloc. Pel mig, Ramon Tramosa, Josep Maria Terricabras i només dos dirigents de Convergència i Esquerra que no van acabar de ser definits. Només es tractava d’una llista unitària? Més aviat, no. Més aviat el pacte definia una nova majoria sobiranista i independentista. Una majoria transversal que podia haver fet d’efecte crida per als dirigents del PSC que encara breguen amb penes i treballs contra l’opció de Pere Navarro. Una opció que és la majoritària en els òrgans del govern del partit i que a mesura que han passat les setmanes s’ha fet més i més inflexible.

Després d’aquest fracàs, Oriol Junqueras ha multiplicat els gestos de complicitat cap als exdirigents catalanistes del PSC. Diuen els periodistes que ERC “negocia amb Nova Esquerra Catalana, d’Ernest Maragall, i s’especula amb la possibilitat que l’exconseller d’Educació vagi de número dos a Europa”. No seria estrany. Com també s’ha fet habitual que el president d’Esquerra “festegi” en públic amb Montserrat Tura i amb altres exalts càrrecs socialistes que encara mantenen el carnet però que han estat exclosos dels grans òrgans i les grans decisions del partit. Aquesta és una opció intel·ligent, per part d’Esquerra. Però encara era molt més intel·ligent, molt més hàbil, molt més generosa, la llista unitària perduda cap a Europa en què Germà Bel i Ernest Maragall es fonien en un magma que tard o d’hora serà imprescindible per arribar al punt de transgressió necessari en el procés sobiranista.