Acte de generositat, la primera gran afirmació que ressona al cap de tots els catalans en els darrers dies. Dubte, la segona, que recull tot aquell vot indecís amb por a les represàlies i a l’impacte de qualsevol esdeveniment dins les llars catalanes. Conseqüència: estat d’incertesa.

Les grans marques polítiques ja no recullen el gruix social. La corrupció treu credibilitat a la “política” entesa com a model actual. Temor partidista, el cercle s’estreny, i la classe política hereva de la primera transició s’ha de jubilar, en paral·lel als termes de regeneració democràtica que reivindica la societat civil. Iniciatives com les que duu a terme l’ANC, Súmate, Junts a Europa pressionen sí o sí pel canvi de rumb. Com acaba de dir un amic meu “o tot, o res”, els entremitjos no són vàlids, o ens ho creiem o no, i si ens ho creiem caldrà l’acte de generositat del què parlàvem anteriorment.

La revolució hi és, és social, però està silenciada pels interessos econòmics. El model “made in USA” de convivència política, Mas com a Barack Obama, Junqueras com a Hillary Clinton, seria un model esperat per la societat catalana per capgirar la situació actual, grans pactes d’estat abandonant els interessos partidistes. Els partits han de deixar de banda la democràcia interna antidemocràtica, la rivalitat, l’ús i abús de poder. Complicat, sí, impossible, no. Cal posar-se a treballar de valent per a què les eleccions europees siguin plebiscitàries, capgirant el marcador i els poder tàctics, i ensenyant a Europa i al món que Catalunya és estat per naturalesa.

El poder no està ni al carrer Nicaragua, ni al carrer Calàbria..., el poder està en cada domicili on viu el català real, el què es veu assetjat per la crisi econòmica: acomiadaments, atur, baixades de sou, infravaloració del rang professional, pèrdua del poder adquisitiu, menys ajuts social... versus el rescat bancari. La corda està tan tibada que “l’independentisme” va creixent minut a minut. L’ofec ha arribat a totes les llars treballadores catalanes. És igual la procedència, la llengua, les conviccions..., si mirem les darreres enquestes, i valorem totes aquelles formacions que són dins el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, la majoria silenciada, no silenciosa, que no existeix, vol el sí a l’estat propi i a la Catalunya sobirana. Les condicions s’estan treballant des de diferents xarxes social, passant des dels radicals què trenquen amb el sistema neoliberal com és el Procés Constituent, a la xarxa ciutadana no partidista de l’ANC, fins arribar al socialisme democràtic català de Nova Esquerra Catalana (NECat).

Tot està per fer, però és el moment de fer-ho. Som-hi doncs!