No cal fer una anàlisi política profunda de les actuals perspectives electorals d’uns i altres per concloure que una coalició entre els principals partits independentistes catalans els hauria convertit, molt probablement, en la segona força del Parlament. Ni semblen tan llunyanes les seves postures com per fer-los perdre de vista l’oportunitat històrica que representava convertir-se en caps de l’oposició. Una oposició que, en el moment cabdal que vivim, donaria ple suport al president Mas en l’anunciada convocatòria de referèndum per l’autodeterminació i en el procés que se’n desprengui. La força democràtica, legítima i moral que haurien tingut primera i segona força parlamentària juntes, més de mitja cambra de bracet, davant d’Espanya i Europa, hauria estat incontestable.

Però ja no serà. I sobre qui recau a partir d’ara tot el pes de dur endavant aquest procés històric és sobre el president Mas. Un Mas que ha sorprès a més d’un i de dos parlant més alt i més clar que mai, anant a Madrid amb més fermesa que mai, i proclamant anuncis que, molts, mai haurien imaginat sentir-los de la seva boca. El president Mas ha escoltat i ha entès el missatge que el poble de Catalunya li ha estat fent arribar en els darrers anys, des de les consultes populars fins a la històrica manifestació de la Diada. I ha respost com pertoca. El referèndum es farà sí o sí, ha dit Mas. Del resultat que en surti, la seva actitud actual ens fa pressuposar que també n’extraurà el missatge corresponent i actuarà en conseqüència. I podria esdevenir, així –escrivint el seu nom a la història al costat de Macià i Companys, i per sobre de Jordi Pujol-, el president que proclamés la independència de Catalunya.

Però tota moneda té dues cares, i el procés que hem encetat comporta una creu que serà molt feixuga de dur. La creu de la dependència, encara, d’una Espanya a la que li ha hagut de demanar 5.000 milions del fons de liquiditat autonòmica; una Espanya que ens posarà tantes traves com pugui –i, fins i tot, les que no pugui- per què s’hi juga la seva pròpia supervivència-.  La creu interna, també, d’uns lobbies empresarials i financers, per naturalesa conservadors i porucs, que pressionaran, exigiran i amenaçaran. I la creu, finalment, d’un partit, el seu, més avesat als dobles discursos i a recular tres passes després d’avançar-ne dues, que no pas a creure que la Ramoneta, al cap i a la fi, els ha sortit puta, i que de camí, ara ja només n’hi ha un.

Arribats a aquest punt, no hi ha més volta de full: Mas pot triar entre l’èpica o la traïció; entre el reconeixement o el descrèdit; entre Macià o Cambó; entre ser el president que condueixi Catalunya a la llibertat o a la frustració.