No. El president Artur Mas no és “més fort” després de les eleccions europees del 25-M. No ens enganyéssim i que no ens enganyin. Això que troba Mas “més fort” després d’aquests comicis ho va dir ahir dilluns el líder d’Esquerra, Oriol Junqueras, amb una d’aquelles sortides seves que uns qualificaran de divertida boutade, altres d’ocurrència divertida, altres de genialitat marca de la casa i uns de més enllà de cinisme i prou. En tot cas, a ell la conclusió li serveix per justificar i mirar de fer que tot segueixi igual perquè és evident que electoralment a ell li prova molt bé. Però ara estem en una fase del procés on els càlculs partidistes sempre haurien de quedar del tot al marge. Els resultats catalans del 25-M hi apunten clarament.

Si les forces catalanistes haguessin anat juntes, què hauria passat? Ja no ho sabrem. Però sí que tenim dades d’allò que ha passat i de la suma que els vots i els escons projecten: una distància espectacular amb el següent, un PSC en caiguda lliure. CiU i ERC pugen, i molt (Esquerra per si sola i CiU tenint present que és al govern i que té un electorat molt més heterogeni que el republicà). Iniciativa no només puja, sinó que a més passa per davant d’un PP com extraterrestre que a la major part de l’Estat s’imposa com a primera força (aquí, cinquena).

Mas hauria sortit més fort si avui s’hagués llevat com a líder de la candidatura guanyadora dels comicis d’ahir? Evident. Però no d’una candidatura de sempre, de CiU en aquest cas. Això hauria emmascarat els deures que toquen fer a la federació i que comencen per decidir sobre la seva sostenibilitat. Hauria sortit reforçat com a president, davant Rajoy, davant Madrid i el món en impuls de la consulta del 9-N des de les institucions catalanes, amb una força política del tot transversal i integradora, potent i extraordinària com ho reclama el moment. Això és allò que no poden defugir de cara als temps que vénen, una CiU que no es pot permetre dir que malgrat tot “aguanta”, ni una Esquerra que digui que ara Mas és “més fort”. Les dues coses es queden curtes i són una pobre resposta al moment que viu el país, al missatge de les urnes i a allò que reclama el repte col·lectiu que com a país tenim al davant. Per tant, que siguin forts (però de veritat) i assumeixin els riscos que pertoquen, transcendint de les interpretacions i dels interessos de sempre, i accelerant la suma que una majoria social del país reclama.