D’acord: la moció de censura d’Unidos-Podemos contra Mariano Rajoy naixia amb plom a l’ala. La tercera formació de la cambra no va buscar acords d’una forma gaire intensiva per sumar forces a la moció i l’aritmètica no l’acompanyava. Va ser, doncs, una estratègia per erigir-se com a cap visible de l’oposició amb un PSOE al Congrés sense presència del seu secretari general i amb les evidències de la seva trencadissa interna encara presents. Per tant era, sobretot, una escenificació  d’Unidos-Podemos per reivindicar-se com la única alternativa de govern a la majoria del PP, el partit que gràcies a l’abstenció dels socialistes, govern Espanya tot i ser la formació política amb més casos oberts per corrupció. 

La nota més lamentable, sens dubte, de les llargues hores de sessions parlamentàries ha estat la comentada intervenció del portaveu popular, Rafael Hernando. I no sols pel seu to xulesc i desdenyós que diu molt d’una manera de fer política que pot té a veure amb el caràcter parlamentari del debat i la negociació. Va ser exacrable pel seu to masclista i per les maneres de referir-se a la portaveu de la formació d’Unidos-Podemos, Irene Montero. Montero havia fet una exhibició de parlamentarisme. Es pot criticar tot el que va dir, es pot rebatre i, fins i tot, es pot recomanar, que la síntesi també és un art.

Ara bé, la manera com va referir-se a Montero és plena de misogínia. En primer lloc, perquè per posar-la en pla d’igualtat amb Iglesias, insinuant que ella havia estat millor que ell, va anteposar la relació personal que mantenen. Com si equiperar-los en pla d’igualtat hagués de ser ofensiu pel mateix Iglesias. Després perquè va denigrar el seu paper de parlamentària per tractar-la només com a “parella de”. Sí, potser és subtil, però mirin el vídeo. Li surt de natural. Li surt amb fatxenderia, li surt amb aquell to tavernari que de tan banal pot semblar normal. Però  no és normal: se’n diu masclisme, masclisme intrínsec i inherent alguna manera de com els homes entenen el paper de les dones, i és fastigós i rebutjable.

Hernando va “demanar disculpes” amb aquell to, també tavernari, d’haver-la dit una mica més grossa. Sí, allò que popularment també se’n pot dir pixar fora de test. Perquè va ser això el que va fer Hernando: pixar, escampar l’orina a mode de mascle dominant que amb agressivitat i supèrbia marca el seu territori d’acció. 

No entraré en temes polítics de la moció; aquests dies s’ha comentat àmpliament l’abast polític i el recorregut que tenia. Però aquesta exhibició de masclisme queda al diari de sessions. Hi queden els aplaudiments de la claca popular i les protestes dels altres grups parlamentaris. I queda un testimoni per la història de la mena de parlamentarisme que no hauria de ser. Senyor Hernando, si té ganes d’escampar la seva virilitat en forma d’orina, rastregi el seu jardí. Al Congrés dels Diputats d’Espanya, o de qualsevol altre país democràtic, no es denigra ningú per ser dona o per ser la parella d’algú.