La causa independentista és un èxit popular indiscutible; ha crescut gràcies a la voluntat de canvi provocada per una situació econòmica insostenible tant en l'àmbit públic com en el privat; alimentada per una hàbil construcció política que transgredint el concepte del dèficit fiscal (implícit en un sistema que incorpora la solidaritat, però tanmateix excessiu) passa a ser un “espoli" i, finalment, una composició poètica contundent: “Espanya ens roba". Si hi afegim la confusió calculada de dos objectius perfectament democràtics però totalment diferents com el “volem votar" i el “volem ser independents", obtindrem el resultat conegut.

Aquesta moviment no té direcció política. El president Mas està en minoria al Parlament, sustentat per ERC en contrapartida de la promesa de la consulta, gestiona la crisi econòmica amb més resignació que encert, però no té manies en obrir cada dia un front nou, malgrat la seva debilitat evident, o potser justament per tapar-la. La gran festa cívica de les estelades el devia animar a incorporar el conservador univers de  Brussel·les al debat català. La reacció ha estat unànime, diguin el que diguin alguns animosos catedràtics: res que no sigui legal i pactat amb el govern espanyol té futur a la Unió Europea.

El front de Madrid ha empitjorat. L'impacte de l'Onze de Setembre s'ha compensat negativament pel posicionament restrictiu de la UE; del tot innecessari en el moment processal pel que passem. D'altra banda, la identificació permanent, simplista i maniquea entre els espanyols, el seu govern i el seu estat amb el Mal complica la causa de les samarretes grogues, però sobretot, la tàctica de la terra cremada (a la que el govern del PP s'hi apunta amb delit insensat, despreciant de forma arrogant tota raó catalana) amenaça seriosament qualsevol solució de futur pactada.

La divisió dels catalans està servida i anunciada demoscòpicament. No tant en l'expectativa de la consulta com en la pretensió de que només hi ha un resultat a considerar, un camí obligat per trobar la sortida del laberint. El debat de política general podria ser un bon moment per parlar clar al país, admetre que tot plegat no va bé, apaivagar urgències autoimposades, fer avinent que la sensació dels qui creuen poder-ho tocar amb els dits és un miratge, que el món no està pendent de nosaltres, que la centralitat política del catalanisme situada històricament en el 80% del Parlament és un be a preservar.