He sentit molta incomoditat aquesta setmana imaginant l’escena de la reunió del conseller Recoder amb Sheldon Adelson. S’ha comparat la situació amb la mítica escena de Bienvenido Míster Marshall, i segons com es miri encara és pitjor el que ha fet el govern català. Pepe Isbert i companyia es preparaven des de casa estant per fer tots els compliments a l’home que arribava amb els diners. Però la Generalitat no n’ha tingut prou amb això, i s’ha desplaçat fins a l’altra part del món a la recerca de la inversió miraculosa.
Adelson ha dit alguna cosa com: si voleu que em digni a escoltar-vos, veniu i feu cua davant del meu despatx. I la Generalitat ha acceptat l’ordre. És un gest de servitud d’un govern democràtic elegit pel poble davant d’un multimilionari. D’un simple multimilionari. No sé si aquest gest s’escau als representants d’un país que reclama reconeixement i dignitat. Escoltar l’empresari després de la reunió comentant amb sorna que potser acabaria decidint-se per la zona on millor li donessin de menjar feia sentir vergonya.
I no és un consol saber que al darrera de la delegació catalana va entrar la de la Comunitat de Madrid. Ni tan sols després de saber que els col·laboradors d’Esperanza Aguirre van agenollar-se encara més als peus del magnat d’Eurovegas. Encara que ells estiguin fent un paper més galdós, continua resultant molt trist assistir a la competició per veure qui és capaç de saltar-se més normatives aprovades per les institucions públiques. Entre altres coses, perquè la fermesa de la Generalitat davant d’exigències com la de deixar fer gratacels no és una qüestió de defensa d’un model de creixement, sinó un simple inconvenient de seguretat: els edificis són perillosos per als avions, no per al tipus de Catalunya que hem construït fins ara.
Com lliga la reivindicació de més sobirania per Catalunya i d’un tracte de tu a tu amb el govern espanyol amb aquesta actitud de subordinació a un sol home? És cert que fan falta inversions, però no tot s’hi val per aconseguir-les. I tampoc crec que sigui molt exemplar imposar l’austeritat en la investigació, la universitat, i altres sectors que poden crear riquesa amb valor afegit, i en canvi mostrar aquest delit per aconseguir diner fàcil.