Una de les pràctiques habituals de l'independentisme històric ha estat el mimetisme en relació als processos d'emancipació nacional arreu del món. Aquesta ha estat i, en certa manera, és, encara, per a un nombre important de gent, una constant. La revolta de pasqua irlandesa, el 1916, Éirí Amach na Cásca, més coneguda en la denominació anglesa d’Easter Rising, va tenir un gran impacte als Països Catalans i desfermà un moviment d’admiració i simpatia que anà molt més enllà dels cercles independentistes minoritaris.

Amb els anys, Nosaltres Sols fou la versió catalana, en el nom, del Sinn Fein, i l’ombra irlandesa durà molts anys, de tal manera que, el 1934, després dels fets d’octubre, fins i tot algun independentista trobà refugi en aquella illa. Els anys seixanta i setanta, la independència d’Algèria, la guerra del Vietnam i la descolonització de molts països africans, amb la incorporació de la terminologia “alliberament nacional”, van influir el FNC i el naixent PSAN.

Sota el franquisme i fins fa quatre dies, el seguidisme català del País Basc ha estat important i ha arribat a ser designat com a basquitis. Ja mort Franco, els processos de desmembrament de l'URSS i Iugoslàvia van deixar pas a la creació de nous estats nacionals independents, al Bàltic i als Balcans, que van merèixer, també, interès i complicitat aquí. I els dos referèndums del Quebec  -i el més recent d’Escòcia-  han tingut un gran impacte entre nosaltres, de manera que hi hagué qui els va viure gairebé com si fóssim nosaltres qui votéssim per autodeterminar-nos.
 
El seguidisme de models exteriors en realitat estalvia i, alhora, impedeix la recerca d'un model propi. Sempre ha estat molt més fàcil veure què feien els altres que no pas decidir què havíem de fer nosaltres, en funció de la nostra realitat. Comprar una còpia comporta menys esforç que escriure un original, però al capdavall resulta inútil, perquè no hi ha solucions escoceses, basques o eslovenes per a problemes catalans, com ara no hi ha solucions catalanes per a problemes bascos. 

Podem aprendre de gairebé tot arreu, però no podem fer exactament el mateix que en altres llocs, perquè no som com els altres llocs, ja que ens trobem davant de realitats nacionals distintes. Eslovènia, per exemple, tenia unes forces armades pròpies, de defensa territorial, i nosaltres, no.

I Escòcia, posem per cas, és integrada en un estat de tradició democràtica amb una monarquia parlamentària, i nosaltres, no. Sembla talment un joc de criatures discutir-se en públic els dos presidents, el de la Generalitat de l’interior, emmirallant-se en la via eslovena, i el de Parlament dient que no, que la nostra és l’escocesa. 
 
De fet, només quan s'han deixat d'imitar models i s'ha començat a cercar-ne un d'adequat a la societat catalana d'avui, tan diferent de fa trenta anys o setanta, tan diversa internament, tan dinàmica demogràficament, hem començat a trobar un camí propi per a la mateixa realitat, no idèntica a cap altra. Si som una nació diferent no  és perquè siguem diferents d’Espanya, sinó que ho som també de totes les altres nacions i les altres de la nostra.

És una obvietat i ha costat molt adonar-nos-en, però al final semblava que havíem deixat de fer seguidisme fins que ara, innecessàriament, hem tornat a caure en un debat sobrer i sense sentit que no provoca altra cosa que més desconcert al ja existent. Nosaltres hem de ser el nostre propi referent i, quan ho som de debò, són altres pobles els que intenten imitar la nostra via pacífica, popular, participativa, democràtica i imaginativa. 

Comptat i debatut, la realitat sempre s’acaba imposant i, avui, la nostra realitat queda perfectament descrita en el tram de tren existent entre l’Hospitalet de l’Infant i Tarragona: la via única. Aquesta és l’única via que ens ha de dur a l’estació desitjada i no pas dotzenes de vies simultànies: la via catalana.