Apliqueu la cantarella adequada del Polònia al títol, i tindreu una sintonia amb la mesura prou exacta del meu estat d’ànim respecte al govern central, els seus canvis de ministres i la sort o els infortunis del seu primer mandatari. Des de fa un temps, però sobretot des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, me la bufa tot el que provingui de la Moncloa i sucursals.

Que això ens afecta i que és molt important per a la nostra economia, les nostres empreses, els impostos i el salari que cobrem a final de mes? Segurament, no dic que no. Que el recanvi de la Fernández de la Vega pel Rubalcaba ens marca molt, l’estrella ascendent d’aquest darrer també, i la volatilització de l’estimada Bibiana i del seu perfumat ministeri, no cal ni dir-ho? És probable que sí, però en el meu cas han passat a manar les entranyes i no pas la raó. Jo ara tinc pulsions molt entranyables, i si una cosa m’importa un rave, perquè no m’entra per la pell, em sap molt de greu, però no m’entra.

L’argument definitiu per llegir als diaris la rumorologia, o escoltar la "ràdio macuto" de Madrid, és que el circ el paguem entre tots i que tenim dret a estar-ne informats. Sí, això és del tot veritat. Tenim aquest dret, el qual no significa que estiguem obligats a exercir-lo. I no és menys cert que, un cop atracats, també podem triar la via del repòs espiritual, fer com si el sidral no anés amb nosaltres i, ja que hem pagat la quota revolucionària, prescindir olímpicament de la depressió postpart i reclamar un altre dret, també sagrat, que és el dret a la indiferència.

Mireu, ja no vull saber la cara del que malbarata la meva part del dèficit fiscal. No vull perdre el temps amb moviments orquestrals que, ja ho sé, no alteren gran cosa. Em rellisca del tot si hi ha més ministres catalans o menys, si un és millor o és pitjor. Al capdavall, hem après l’amarga lliçó: tots els ministres, quan arriben a la capital d’Espanya, perden la barretina i tots són pitjors. La notícia que ens arriba no és gaire notícia, perquè sempre acaba amb la prostració del meu país, i ja no suporto més aquesta deplorable estampa. De fet, més que notícia ens arriba safareig i sí, escolteu, jo em sumo a la massa popular; tant per tant que vingui la Belén Esteban i faci exactament el mateix.

Em jubilo com a espectador de la fira madrilenya. Vull viure tranquil i deixar de patir com un verro. Aviseu-me quan vingui la notícia de debò, l’única que m’interessarà, la que realment farà canviar les coses. Només una, i ja sabeu quina és. La notícia que arribarà algun dia, per informar-nos que el govern de l’estat i els seus ministres en ple volen parlar de tu a tu i volen parlar de llibertat en majúscules.

Aquesta notícia arribarà, no ho dubto. I jo vull ser-hi per sentir-la. Mentrestant, que no em toquin les glàndules que es confitin els seus ministeris i que em deixin viure amb decència.