Escoltant la roda de premsa del govern de la Generalitat se'm posen els pèls de punta. Sento a la portaveu del Govern, Meritxell Budó, dir "som conscients que només a través del deute per part dels estats i dels governs podrem sortir d'aquesta crisi". Reprodueix una idea que el president de la Generalitat havia introduït el dia abans amb la roda de premsa internacional demanant que l'Estat s'endeutés.

Més enllà del debat de la mutualització del deute a nivell europeu, a hores d'ara una proposta molt oberta, ambigua i poc concreta, el que posa de manifest la portaveu del govern és que no s'estan buscant propostes diferents, propostes que es basin en un canvi de paradigma per no utilitzar l'endeutament públic com a engranatge per absorbir la crisi. El deute públic és una baula més del sistema d'acumulació capitalista. Per això, no serveix de res utilitzar lemes com "que aquesta crisi no la paguin els de sempre" o "ara toca fer les coses de manera diferent al 2008" si tornem sense més a aquesta roda del deute.

Ara és més important que mai trobar i aplicar formes diferents per gestionar i sortir de la crisi. Per això, és força desolador estar a les portes d'aprovar uns nous pressupostos elaborats abans d'aquesta crisi i on la partida del deute augmenta uns 2.500 milions d'euros respecte al pressupost del 2017. Uns pressupostos que confronten 2.500 milions d'euros més de deute amb els suposats 3.000 milions d'euros més en despesa "social".

I dic suposats, sí. Perquè aquests 3.000 milions d'euros de més van majoritàriament a cobrir el que s'anomena despesa tendencial. I què és això? Si hi ha més alumnes de secundària, calen més professors, i per tant, el pressupost d'Educació puja. Però, en cap cas, es disminueixen les ràtios d'alumnes per millorar-ne la qualitat, per exemple. També hi hem de sumar com a "despesa tendencial" l'actualització dels salaris dels i les treballadores del sector públic o l'augment del cost d'algunes prestacions de serveis, com són els fàrmacs o nous tractaments, entre d'altres.

En grans titulars han volgut explicar que amb 900 milions d'euros més al Departament de Salut es reverteixen les retallades, però com ha denunciat Metges de Catalunya no es té en compte ni que ha augmentat el número de població a Catalunya, ni que aquesta està envellida, ni la variació de la inflació aquests darrers deu anys. Per tant, equiparar xifres absolutes serveix de ben poc.

Ara que fruit de la pandèmia hem pres consciència, col·lectivament i com a societat, de la importància de la salut pública i la sanitat pública, que es vulguin aprovar uns pressupostos que no reverteixen les retallades, que no inclouen reformes estratègiques en salut pública i que no plategen el necessari i imprescindible a augment de la dotació en atenció primària com a via per a la millora la salut de la població i la sostenibilitat del sistema, mostra poca voluntat de fer els canvis estructurals necessaris. De fet, es continua tirant la pilota endavant. I no s'hi val a dir que després ja es farà un pla de xoc o es faran els canvis. Perquè si això fos cert, per què no els expliquen ja abans d'aprovar-los?

Existeixen propostes per uns pressupostos que mostrin una manera diferent de gestionar la crisi? Sí, n'hi ha. Existeixen propostes per uns pressupostos que abordin el necessari canvi de paradigma si no es vol perpetuar un sistema que no erradica les desigualtats sinó que les aprofundeix? Sí, n'hi ha.

Abans del confinament, 1.600.000 persones vivien en risc de pobresa a Catalunya i post confinament tot apunta que en seran més. En canvi, només 10 persones acumulen 23.000 milions d'euros quan la despesa no financera del pressupost de la Generalitat és de 27.500 milions d'euros. I tot i això, les propostes de modificacions fiscals presentades per la seva aprovació amb els pressupostos només representaran un augment de 176 milions d'euros per aquest any.

És urgent ampliar de manera contundent la recaptació a partir dels impostos amb efectes més clarament progressius: patrimoni i successions, així com una modificació extra pel que fa als trams elevats de l'IRPF, perquè no pot ser que l'estructura tributària continuï tan esbiaixada en favor de les rendes altes. O no pot ser, que per fer front a la crisi es decretin suspensions d'impostos, com és l'impost d'establiments turístics, sense distingir, per exemple, el que són grans cadenes hoteleres i per tant, que tanquen sistemàticament els seus comptes de beneficis amb números verds, amb el que són cases rurals.

I finalment, com a exemple també, si el que es vol és reactivar l'economia després de l'"aturada en sec" d'aquests dies, cal un rescat d'empreses industrials no només vinculat a facilitar liquiditat sinó que vagi també acompanyat d'un pla d'intervenció on s'impulsi la reconversió de l'actual model industrial cap a un model basat en la innovació, l'economia ecològica i l'orientació de la producció cap a la demanda interna amb mètodes democràtics de gestió, propietat i control.

Si el que es vol són uns pressupostos que donin resposta a la situació generada ara, que abordin les mesures necessàries per no tenir una economia fràgil i depenent, i que per tant, faci front de manera estructural a la crisi sanitària, econòmica i social, uns pressupostos que mantenen la mateixa lògica i la reproducció de les polítiques i les dependències de sempre no són la solució. Ni serviran de palanca per res. Menys propaganda, i més serveis públics i redistribució de la riquesa i del treball.