L’esport en general i el futbol en particular són probablement el llenguatge més internacional i global que coneix ara mateix la humanitat. Un codi que comprenen, gaudeixen i practiquen centenars de milions de persones que viuen realitats i circumstàncies molt diverses i allunyades. El ressò de tot allò que té a veure amb aquest i altres jocs és una oportunitat per promoure àmpliament valors positius i transformadors, però és també la porta d’entrada a legitimar règims totalitaris, homòfobs, masclistes o racistes, amb l’argument trampós que “el futbol no s’ha de barrejar amb la política”.  

L’esport com a espectacle i l’impacte que té sobre la societat global és i ha estat utilitzat també per transmetre o consolidar idees i estructures contràries als drets humans i a valors indispensables com la llibertat, la solidaritat o la igualtat. Les competicions de seleccions estatals, per exemple, no només reforcen la falsa idea d’una humanitat fragmentada en nacions-estat internament uniformes, sinó que fomenten la rivalitat entre països i la idea que hi ha nacions millors que altres. Aquestes competicions i la gran expectativa que generen –i que es promou– són una eina que els estats utilitzen per difondre el mateix nacionalisme i per intentar presentar-se al món de forma cohesionada i victoriosa, tot tapant o deixant en segon terme problemes reals de cada una de les societats.  

En aquest sentit, són molts els casos en la història recent de règims totalitaris que han intentat projectar una imatge falsa i tramposa d’ells mateixos organitzant grans esdeveniments esportius. El de Qatar no és el primer cas: Jocs Olímpics a països com la Xina o mundials de futbol com el de Rússia el 2018 són un exemple clar que en aquest tipus d’esdeveniments, la democràcia i el respecte pels drets humans passen a ser secundaris.

És també evident el cas del Mundial de futbol que està a punt de començar a Qatar, un estat on només el 14% de la població té reconeguts els drets civils i polítics (la resta de persones són considerades estrangeres). Les dones estan discriminades per llei, la llibertat sexual (sobretot de les dones) i la diversitat sexual i de gènere són durament perseguides, no hi ha eleccions homologables a les d’una democràcia, la riquesa -que és molta- està extremadament mal repartida i els càstigs físics són encara legals i vigents. La construcció dels estadis i les instal·lacions necessàries per a l’organització de la copa del món de futbol s’ha realitzat en condicions de treball inacceptables, amb salaris insuficients, coaccions constants i negació absoluta dels drets sindicals. La xifra de més de 6.500 treballadores i treballadors migrants morts és esgarrifosa. No parlem doncs només del context on se celebrarà el Mundial de futbol, parlem de com per fer possible aquesta celebració s’han vulnerat sistemàticament drets humans.

En aquestes circumstàncies entenem que és obligada una autocrítica del món del futbol i de les seves màximes institucions i que cal, en tots els àmbits de la vida però també en el de l’esport, establir línies vermelles a no traspassar en matèria de drets humans. Són comptades les excepcions d’esportistes, membres de les federacions i persones amb visibilitat pública que han criticat la decisió de celebrar el Mundial a Qatar, malgrat que la projecció i la repercussió d’aquesta activitat esportiva hauria hagut de comportar un nivell molt més alt de responsabilitat i compromís ètic.

El paper dels mitjans de comunicació en la retransmissió d’aquest Mundial de futbol serà també una peça clau, que pot contribuir a generar pensament crític i compromís ètic en la nostra societat. En aquest sentit, fem una crida als mitjans de comunicació catalans perquè, en el tractament que facin del Mundial, no deixin de banda el context on tindrà lloc. Perquè posin el seu granet de sorra per evitar que, una vegada més, la pilota tapi les morts, les injustícies, les discriminacions i la manca de llibertat.