Es fa difícil saber ara com acabarà la guerra judicial entre l'Ajuntament de Barcelona i els hotelers. L'última batalla l'han guanyada els empresaris, que tenen el suport dels jutges contra l'obligació de reduir places als hotels existents. L'equip d'Ada Colau diu que probablement recorrerà la sentència. Veurem en què queda tot. Però darrere d'aquest episodi d'enfrontament hi ha un repte de fons que no es resoldrà anant només al jutjat: el model turístic.
 
Sí que serà important el debat sobre quina mena de turisme volem, quantitativament i qualitativament, que molts dels que ara aproven la decisió judicial com a derrota política del govern municipal són els mateixos que parlen de la degradació de la Barceloneta per l'excés de turistes o l'ocupació del centre de la ciutat o la Sagrada Família per les processons de tours. Barcelona va entrar al mapa del turisme mundial fa uns anys, amb l'entusiasme de molta gent, i ara viu les mateixes conseqüències que les grans metròpolis, totes preocupades per no convertir-se en parcs temàtics: Nova York, Amsterdam, París, Londres, San Francisco… Totes prenen mesures segons les seves circumstàncies i les seves possibilitats.
 
Des de 1992 fins als primers deu o 15 anys del segle actual, la política municipal va ser expansiva; calia posar-se al dia en aquesta nova font d'ingressos. Poc control i pocs límits a hotels, apartaments i fins i tot la cessió de facto d'una part del port a iots de luxe. Però es diria que ha arribat el punt de saturació: seria interessant veure quin percentatge de les botigues que tanquen són substituïdes per establiments dedicats clarament als turistes, sigui souvenirs, menjar ràpid o agències d'excursions. Els turistes són importants, una font d'ingressos de la ciutat i, decididament, un motiu d'orgull de ciutat. El problema arriba quan aquesta activitat econòmica expulsa les altres, i obliga la població habitual a fugir del centre cap a la perifèria.
 
Desconec si el PEUAT -el Pla municipal d'Establiments Turístics- és la iniciativa ideal, però més enllà de les formes legals i executives que prengui, l'objectiu de mantenir el turisme en unes dimensions sostenibles és difícil de discutir. Fins i tot com a reflexió filosòfica de cara al turista mateix: De debò, quin sentit té anar a visitar un lloc per veure-hi com s'hi viu i què s'hi fa si al cap i a la fi acabes trobant-te només amb els que han anat a fer el mateix que tu?