Més independentisme

10 de novembre de 2019
Les eleccions del 10N han confirmat els pronòstics de les últimes setmanes: la jugada mestra de Pedro Sánchez per millorar la posició dels socialistes al Congrés i aconseguir formar un govern més hegemònic i sense dependències de Podemos i els sobiranistes catalans i bascos ha resultat en un dels fracassos més grans de la història recent d'Espanya.

"Mai una victòria ha estat tan amarga i una derrota tan dolça", va dir Felipe González en 1996, en perdre contra José María Aznar per un marge molt més estret del previst. És una frase que podria repetir Pedro Sánchez, que ha perdut bous i esquelles per la seva avarícia electoral. Ara s'enfronta a dues opcions: una dolenta i una altra pèssima. La Gran Coalició amb el PP o cedir molt més del que no va voler cedir després del 28A davant Podemos, catalans i bascos.

Vox, l'spin-off de la dreta més rància que fins no fa gaire vivia amb perfil baix dins del PP, ara exhibeix desacomplexat el seu nacionalisme ultra. Ha fagocitat l'invent artificial de l'IBEX-35, Ciudadanos, aquell "Podemos de derechas" que havia d'evitar –i en certa mesura va aconseguir-ho– l'assalt al cel dels de Pablo Iglesias. Ciudadanos i Rivera s'enfronten al fantasma d'UPyD i Rosa Díaz, transformats en poca cosa més que uns memes divertits de Twitter.

L'independentisme, per la seva banda, aguanta el tipus. Després de dos anys de repressió i persecució política, judicial, policial i mediàtica, augmenta vots i augmenta escons. Es plantarà a Madrid amb 23 dels 48 escons catalans. Encara més la suma dels diputats independentistes més els d'En Comú Podem –partidaris del referèndum d'autodeterminació– resultat en 30 diputats de 48 favorables a l'exercici del dret a decidir per resoldre el conflicte català.

El missatge del 10N en clau catalana és contundent. El nombre de catalans que volen la independència augmenten elecció rere elecció. No hi ha repressió que n'aturi el creixement. I tampoc no hi ha solució possible que no passi per donar la veu a la ciutadania de Catalunya. En conseqüència, no hi haurà estabilitat política a Espanya fins que l'Estat no entengui aquesta realitat, sigui quina sigui la coalició que acabi ocupant la Moncloa.