Escric aquest article des de l'autoesmena. El dia que va començar el judici del procés, el jugador de la Reial Societat Asier Illarramendi va signar el manifest de la plataforma cívica Gure Esku Dago en què demanaven la suspensió de la causa i l'alliberament dels líders socials i polítics sobiranistes catalans, i un servidor es va preguntar, precipitadament i en veu alta, on eren els nostres futbolistes. La resposta no va tardar a arribar: el capità del Girona, Àlex Granell, va aprofitar la victòria del seu equip al Bernabéu per dedicar-la i donar suport als presos, i Gerard Piqué ha triat el mateix escenari per dir-hi la seva. Passa que, per una qüestió d'altaveu mediàtic, les paraules del barceloní han tingut molta més repercussió i, és clar, contestació a Espanya.

Òbviament, Piqué no és perfecte. En el passat, ha fet i dit coses que no comparteixo, i se sent còmode tocant el voraviu als adversaris, però se sap prou intel·ligent per expressar el que li rota amb arguments i prou fort -socioeconòmicament parlant- per tenir una opinió molt més lliure que la majoria dels mortals. Dit d'una altra manera, tot i que ha esdevingut gairebé tant d'empresari com futbolista, actua i parla com qui no té el cul llogat. I afegeixo que ho fa amb valentia, perquè n'hi ha molts altres -esportistes i figures rellevants d'altres disciplines- que tenen la seva mateixa condició i altaveu però que callen per por de les crítiques o del que diran d'ells.

És curiós perquè Piqué mai no ha dit que sigui independentista. De fet, l'única declaració que li recordo al respecte va ser per afirmar que el més intel·ligent que podrien fer Catalunya i Espanya seria continuar juntes. Sí que va votar al referèndum de l'1-O i sí que va protestar per les agressions policials, però em crida l'atenció que el marc mental de l'unionisme situï com a antagonista un home que demana justícia perquè no veu rebel·lió per enlloc.

Entendria que al país on "lanzan twitters" els grinyolés una dimensió tan moderna d'esportista que té opinió i s'implica amb allò que l'envolta, però ho deixo d'entendre quan Rafael Nadal fa exactament el mateix -en sentit contrari, òbviament- i a tothom, fins i tot a Carlos Herrera -a qui, per cert, l'honora haver-se disculpat amb el central blaugrana per haver-lo qualificat de cretí- li sembla perfecte.

Com que no em puc permetre exigir a ningú que es fiqui en un bassal quan no en té ganes, permeteu-me que lloï el compromís de Piqué. I de Granell. I de Guardiola, és clar. I m'agradaria pensar que n'hi haurà més com ells, de la mateixa manera que hauríem d'acceptar que algun altre esportista volgués proclamar -i també n'hi ha uns quants- que la independència és una collonada. Allò de no barrejar esport i política sempre m'ha semblat d'una superficialitat extrema i, si us hi fixeu, gairebé sempre ho esgrimeixen els que es neguen a admetre que hi ha un problema i que se n'hauria de parlar.