Vam sobreviure a l'incendi
vam fer-li front al gegant, 
vam agafar aquell quadre i ballàrem
el ball: el ball del cap per avall.
Zoo

República Dominicana, Estoril, Abu Dhabi, Nova Zelanda... quantes especulacions pel destí d'un dels protagonistes del ball del cap per avall. Però que el dit no ens tapi la lluna.

Any 2007. Dos joves van cremar fotos del rei, en aquell moment encara Joan Carles I, a Girona. Aquest fet els va portar davant l’Audiència Nacional que els va condemanar per injúries a la corona. 

Any 2013. Es repeteixen els fets a Mataró, i l’Audiència Nacional condemna a multes a dos joves. 

Any 2014. Es repeteix a Tarragona tot i que no s’arriba a l’Audiència Nacional.

Any 2016. Es cremen fotos del rei, ja Felip VI, a Barcelona. 5 persones són investigades però el cas s’arxiva. La crema es repeteix a Palma i dues persones són investigades tot i que el cas finalment també s’arxiva. 

Aquestes són només algunes de les accions amb les què l’esquerra independentista al llarg dels anys ha volgut fer aflorar les contradiccions democràtiques de l’Estat com a via per legitimar l’independentisme. Alhora eren accions que contraposaven la repressió a la llibertat d’expressió amb l’especial protecció jurídica que té la família reial espanyola, amb les que va decidir prendre la iniciativa de denúncia i mobilització. I aquests dies que molt es parla de la família Borbó és de justícia recordar també aquestes accions, sovint vistes amb incomprensió, quan no ridiculitzades per molts dels que ara escriuen des de la seva atalaia en contra de la monarquia.

El Règim del 78 es va construir entre d’altres, amb l’aprovació de la Llei de Reforma Política aprovada per les Corts franquistes el novembre de 1976, un any més tard de la mort del dictador. Aquesta va ser una de les bases que van utilitzar per justificar que es transitava de la dictadura en democràcia. En aquest marc, les institucions franquistes restauraven la Monarquia i la legitimaven com a pilar del nou règim. Restauraven una monarquia després que el monarca hagués jurat uns anys abans els Principios del Movimiento. Després va venir l’aprovació de la Constitució que rematava la història que ja coneixem.

La fuga de l’emèrit, amb l’agraïment del seu fill, i l’aval del govern de l’Estat, ha provocat que  aquesta darrera setmana s’hagi tornat a ubicar al centre del tauler de la política de l’Estat el debat sobre Monarquia o República. És positiu que s’estengui la lluita contra un dels pilars de la falsa transició. El debat però no es pot centrar única i exclusivament en la forma jurídica de l’Estat. Perquè com molt bé saben a l’estat francès, la república, per si mateixa, no és cap garantia de polítiques republicanes, de polítiques al servei del bé comú i la classe treballadora i polítiques contra l’imperi del capital i l’Ibex35. 

Serveixi’ns l’exemple francès, doncs, per recordar que el “que caigui la monarquia” per si sola, sense una proposta política i una defensa del dret a l’autodeterminació, i per tant, la consqüent demolició del règim, és donar marge perquè aquest es reformuli i busqui totes les vies per garantir la seva supervivència. Al llarg de la història de la monarquia borbònica, aquesta ha vist com l’oligarquia l’ha deixat caure o li ha girat l’esquena quan li ha convigut per preservar els seus privilegis de classe. I és que per l’oligarquia i els poders de l’Estat aquestes situacions són sotracs de difícil digestió però necessàries per conservar el poder estructural fins a arribar al punt d'emmascarar-ho amb l'"antes rota que roja". Les informacions que apareixen aquests darrers dies confirmen que l’Operació d’Estat amb la fugida de l’emèrit el que busca és salvar la monarquia com a via per apuntalar tot el Règim i evitar debilitar encara més un dels pilars amb el que se sustenta.

El republicanisme espanyolista, sigui d’esquerres o de dretes, farà pinya perquè el dret a l’autodeterminació desaparegui de l’equació i per tant, buscarà que el debat es limiti a Monarquia vs República, de manera que tot quedi en un mer canvi formal, que no discuteixi la resta de fonaments en els que se sustenta el règim escudant-se en la Constitució hereva del franquisme. No podem oblidar el somni d’Aznar de ser el president de la III República espanyola.

Per això, i malgrat des de cert independentisme es critiqui, és desitjable una posició comuna de tot el rupturisme de l'estat espanyol perquè la conjuntura que s’obre posi el dret a l'autodeterminació dels pobles a l’equació. Quan més afeblida estigui l’estructura que vetlla per la unitat d'Espanya i els seus interessos i que s’oposa a l’exercici del dret a l’autodeterminació, i en conseqüència que s'oposa a la República Catalana, més oportunitats tindrem per fer-la realitat. I no entendre-ho no deixa de ser un nou independentisme màgic. 

El poder, encarnat pels pilars del Règim, només perilla si el rupturisme solidari de l'Estat pren la iniciativa. Una iniciativa que no renuncii al republicanisme democràtic i que tingui com a objectiu un nou model polític i econòmic que entengui i impulsi el dret a l'autodeterminació dels pobles és la seva base.