Ja està, ens hem fet mal, hi ha un estat de xoc col·lectiu i és hora de reconduir les coses demanant a tothom que faci el favor de ser una mica més sincer. Amb el país i amb un mateix. De no aixecar expectatives irrealitzables, no jugar amb realitats paral·leles i evitar els brindis al sol. I a l’altra banda del tauler polític, també fora bo explicar amb quin horitzó precís treballen aquells projectes electorals embolicats en la música del diàleg i del no frontisme.

Perquè, aquí, en un tres i no res, hem passat de proclamar la República catalana i a contemplar crides èpiques a “defensar-la al carrer” sense “ni un pas enrere” a, tot d’una, acatar el 155 i a concórrer a unes eleccions convocades pel senyor Mariano Rajoy Brey mentre mig Govern i els presidents de dues entitats cíviques s’ho miren des de la presó. I han passat massa coses entre el divendres 27 d’octubre i avui mateix sobre les quals ningú autoritzat no ha donat encara cap explicació. Hi ha un decalatge massa gran entre promeses, proclamacions i fets com per pretendre que ara fem veure que res no ha passat i que ens anem adequant a cada nou canvi brusc d’escenari sense fer-nos preguntes (i esperar respostes). 

Les forces independentistes hauran de trobar la manera de fer compatible el desig lògic d’aconseguir els millors resultats possibles el 21-D amb la dutxa d’aigua freda dispensada als qui la vigilia de l’1-O estaven convençuts que teníem la República “a tocar” i que encara creuen que ara, a tot estirar, només ens falta una empenteta de res. Com més continuïn alimentant certes il·lusions urgents o evitant parlar clar, més dur serà després el contrast amb la realitat, com ja està passant. Quina realitat? Doncs que l’independentisme pot tenir prou gruix per continuar constituint el corrent central del país i per governar-lo, però no pas per emprendre vies unilaterals. I que no pot ser que l’estratègia consisteixi en esperar que l’Estat apugi la porra un dia perquè així l’independentisme sobrepassi, potser, el 50% de suport social, i a témer que l’abaixi l’endemà per por a quedar-se amb el 48%. La base argumental per desitjar un estat català hauria de ser una mica més sòlida que tot això. 

També voldria dir que no s’hi val a fer-se els sorpresos davant la repressió policial i judicial quan precisament una de les bases del discurs independentista d’aquests cinc anys ha estat retratar Espanya com un estat amb dèficits democràtics i tics franquistes. Si aquesta és la noció sincera que l’independentisme té de l’estat, ¿com pot després sortir dient que la duresa practicada, tant l’1-O com després, l’ha descol·locat i que per això ha renunciat a anar més enllà?

Ara bé, la demanda de més sinceritat no ha d’anar adreçada només a l’independentisme. Les forces que no són partidàries de la república catalana haurien d’explicar, primer, què creuen que ha de passar si el 21-D l’independentisme guanya en escons i en vots. Difícil, crec, però no pas impossible. Perquè podem tenir totes les reserves del mon cap als processos dràstics empresos per la meitat d’una societat, però alguna resposta democràtica s’hauria de donar a una victòria clara i neta d’una opció ideològica. Alguna, dic jo, oi?

I, d’altra banda, caldria esperar que, en particular, les forces partidàries de la unitat d’Espanya que es consideren progressistes actuessin, en aquest moment tan crític i determinant, d’acord amb el significat d’aquest adjectiu, derivat de "progrés", amb propostes ambicioses, valentes i alhora creïbles i practicables, per mirar, a la seva manera, de treure’ns d’on som. No només per parar el cop i guanyar temps, sinó amb la mirada llarga, per seduir majories. Hi són, aquestes propostes? Potser, després de tots aquests anys fent d’observadors crítics, ben legítimament, ha arribat l’hora que ens les expliquin.

Sí, cal reclamar més sinceritat, encara que pugui sonar naïf, i no només a l’independentisme sinó a tothom. Sinceritat com a sinònim de valentia, de posar les cartes al damunt de la taula. Crec que tots ens ho mereixem. I demanar-ho amb un ànim crític però sense cap aroma d’antipolítica, tot el contrari: només la política ens traurà d’on som. Millor dit, només l’alta política. Potser ja seria hora que es manifestés.