Al món una dotzena de països (entre ells Alemanya i Àustria) prohibeixen explícitament l’exhibició pública de simbologia nazi o l'enaltiment genèric del feixisme. En alguns casos aquesta prohibició de “símbols del totalitarisme” afecta també als utilitzats habitualment pel moviment comunista al llarg del segle XX. Fins al punt que a Hongria Heineken ha hagut d’eliminar de l’etiquetatge l’estel vermell característic de la marca; a Polònia la prohibició inclou afirmar o insinuar que el país o una part dels seus habitants van col·laborar amb l'ocupació nazi; i a Letònia o Ucraïna la prohibició afecta només als símbols del socialisme soviètic i del feixisme alemany, però no als dels cossos militars i para-militars que van lluitar al costat de la Whermacht o integrats a les waffen SS.

En molts altres països democràtics (als anglosaxons i als escandinaus, per exemple) preval una concepció expansiva de la llibertat d’expressió i s'opta per no prohibir simbologies o idees, però sí el discurs explícit d’odi i la incitació a la violència contra col·lectius concrets. Amb dades electorals i demoscòpiques a la mà no podem concloure que l'opció prohibicionista disminueixi el suport a l'extrema dreta o el nombre d'atacs d’arrel feixista. El que sí que sabem, en canvi, és que quan obrim la porta a limitar la llibertat d’expressió no sabem qui o què hi acabarà entrant.

Explico això perquè coincideixen a l'estat espanyol dos debats paral·lels que hauríem de mirar de resoldre de forma coherent l'un amb l'altre. Per una banda, la necessitat de derogar delictes clarament anacrònics i restrictius de la llibertat d'expressió com les injúries a la corona, l'ofensa als sentiments religiosos (catòlics, sempre) i l’enaltiment del terrorisme. Per altra, la demanda de la prohibició tant d’associacions que reivindiquen el franquisme com de l’enaltiment públic del feixisme (sancionat ara ja al País Valencià). Que el CGPJ afirmi que entitats com la Fundación Francisco Franco estan emparades per la llibertat d’expressió resultaria discutibles, però raonable si anés acompanyat de l'exigència de derogar el delicte d'enaltiment del terrorisme i si hom pogués, per exemple, registrar una hipotètica fundació Euskadi Ta Askatasuna. I no estic igualant ETA i el franquisme, simplement esmento dos fenòmens polítics amb punts coincidents: pertanyen al passat recent i van comportar violència i dolor encara viu.

Davant l'ascens (relatiu) de l'extrema dreta i de l'increment de la banalització del feixisme, l'opció prohibicionista és comprensible i mereix ser presa en consideració, però probablement ineficaç i potencialment contraproduent. En lloc d'això, la via del delicte d'odi, clarament enfocada tant a la defensa dels col·lectius vulnerabilitzats i històricament perseguits com a les accions i discursos clarament incitadors de la violència, pot ser molt més útil i menys restrictiu d’un dels principals enemics del feixisme: la llibertat d’expressió.